Entrar en DeFi pot resultar aclaparador al principi. Wallets, xarxes, contractes, comissions o protocols són conceptes que convé entendre abans de moure capital. 

L'objectiu d'aquesta guia és que primer entenguis com funcionen les finances descentralitzades, quin paper té un wallet de criptomonedes, què passa quan fas una transacció i quins són els principals riscos de DeFi. Aquesta ruta es planteja com un programa d'aprenentatge, no com una promesa de rendibilitat.

La idea és avançar a poc a poc. DeFi ofereix moltes possibilitats, però també combina riscos tecnològics, econòmics i operatius. Si decideixes practicar amb diners reals, utilitza únicament una quantitat que et puguis permetre perdre per complet.

Abans del dia 1: Què ha de quedar fora d'aquesta ruta

Abans de començar aquesta ruta de DeFi per a principiants, convé marcar alguns límits. Durant aquests 30 dies deixarem fora l'apalancament, els derivats, els bridges poc coneguts, el farming amb incentius difícils de valorar i els protocols acabats de llançar.

Aquestes eines afegeixen noves capes als riscos de DeFi. Començar en DeFi amb massa variables alhora pot fer que acumulis diversos riscos abans d'entendre el primer, especialment si encara estàs aprenent com funciona una xarxa blockchain.

Dies 1-4: Entendre què controla un wallet

En DeFi, tot i que solem dir que guardem criptomonedes al wallet, els actius realment romanen registrats en una xarxa blockchain. El wallet et permet demostrar que mens el control d'una adreça i autoritzar operacions.

Per entendre l'autocustòdia, queda't amb quatre conceptes:

• Adreça pública: és l'adreça que pots compartir per rebre actius.
• Clau privada: permet controlar els fons associats a aquesta adreça i signar operacions. Ha de romandre sempre en secret.
• Frase llavor: permet recuperar l'accés al wallet de criptomonedes i, per tant, a les claus que controla.
• Signatura: és l'autorització que dones per enviar actius o interactuar amb un contracte intel·ligent.

Aquí hi ha una de les idees més importants d'aquesta ruta de DeFi per a principiants: signar no és simplement prémer Acceptar. Depenent del que autoritzis, una signatura pot permetre una transferència, unes aprovacions de tokens o una interacció amb un contracte intel·ligent.

En acabar aquesta fase hauries de poder explicar què estàs autoritzant quan signes una operació i per què cap wallet, protocol o servei de suport legítim necessita la teva frase llavor.

Crear un entorn d'aprenentatge separat

Per aprendre DeFi amb menys exposició, pots utilitzar un wallet de criptomonedes dedicat únicament a practicar, un navegador net o un perfil específic i desar a favorits les pàgines verificades des dels dominis oficials. Així redueixes el risc d'entrar per error en webs falfes.

L'autocustòdia també implica separar riscos. Evita experimentar amb un wallet que contingui estalvis, NFTs o col·leccionables valuosos. Un wallet de criptomonedes per a aprenentatge permet limitar l'impacte d'una mala signatura, unes aprovacions de tokens innecessàries o un simple error.

Practicar la recuperació sense exposar la frase llavor

Desar correctament la frase llavor és una part bàsica de l'autocustòdia. El més ideal és mantenir una còpia offline, en un lloc segur i separat dels dispositius que utilitzes habitualment.

També pot ser útil fer una prova controlada de recuperació amb un wallet de criptomonedes d'aprenentatge i sense fons importants. L'objectiu és comprovar que saps restaurar l'accés abans de necessitar fer-ho en una situació real.

La regla és senzilla: la frase llavor mai no s'ha d'escriure en un web, enviar per correu ni desar al núvol. Només s'ha d'introduir en un procés legítim de recuperació que tu controles. Entendre això és un dels pilars de DeFi per a principiants.

Dies 5-8: Xarxes, actius i gas

Una de les primeres coses que has d'aprendre en DeFi és que un mateix token pot existir en més d'una xarxa blockchain i utilitzar contractes diferents en cadascuna. Veure el mateix símbol no significa necessàriament que estiguis davant del mateix actiu.

Abans de fer una operació convé comprovar quatre elements:

• Wallet: des de quina adreça estàs operant.
• Xarxa seleccionada: quina xarxa blockchain estàs utilitzant.
• Token: quin actiu vols enviar, rebre o utilitzar.
• Actiu de gas: quina moneda necessites per pagar les comissions de gas.

També és important en DeFi comprovar l'adreça del contracte d'un token, ja que permet identificar-lo amb més precisió.

L'explorador de blocs serà una eina bàsica. Et permet consultar adreces, contractes, saldos i transaccions directament a la xarxa blockchain, a més de comprovar quant has pagat en comissions de gas. Per exemple, pots utilitzar Etherscan per a Ethereum, Arbiscan per a Arbitrum, BaseScan per a Base o Solscan per a Solana. Aquests exploradors permeten comprovar què ha passat realment amb una operació sense dependre únicament de la informació que mostra el teu wallet.

Dies 9-12: Llegir una transacció abans de signar-la

En DeFi convé perdre el costum de prémer Confirmar sense mirar. Revisa:

• Destinatari o contracte: amb qui estàs interactuant.
• Quantitat: quins actius i quant estàs autoritzant a moure.
• Permís: si estàs concedint accés als teus tokens i amb quin límit.
• Gas estimat: quant podrien costar les comissions de gas.
• Resultat esperat: què hauria de passar després de confirmar.

També has de distingir tres accions. Connectar el wallet permet que una aplicació vegi la teva adreça pública i certa informació associada. Signar un missatge pot demostrar que controles l'adreça o servir per acceptar una sol·licitud. Enviar una transacció on-chain sí que executa una acció a la blockchain, com ara transferir tokens, autoritzar un contracte intel·ligent o interactuar amb un protocol.

Per a qualsevol persona que comença en DeFi per a principiants, l'hàbit important és senzill: abans de signar, saber què estàs autoritzant i quin resultat esperes.

Aprovacions de tokens i permissos persistents

Quan utilitzes una dApp en DeFi, dins de l'ecosistema de finances descentralitzades, és habitual que et demani aprovacions de tokens abans de poder utilitzar determinats actius. Aquest permís autoritza un contracte intel·ligent a moure una quantitat concreta del token des del teu wallet quan sigui necessari.

El més important és entendre que les aprovacions de tokens poden quedar registrades on-chain fins i tot després de tancar el web o desconnectar el wallet. Desconnectar una aplicació no elimina automàticament els permisos que ja vas concedir.

Per això convé revisar el límit d'aprovació i, posteriorment, comprovar quins permisos continuen actius. La idea és senzilla: una connexió és temporal, però les aprovacions de tokens poden romandre fins que les revoquis. En moltes eines, aquesta acció apareix com a revoke.

Dies 13-16: Observar un DEX abans de fer un swap

Abans de fer el teu primer swap, convé entendre quina informació mostra un DEX i què passa darrere de l'operació.

• En un DEX de DeFi, un pool de liquiditat reuneix actius que permeten realitzar intercanvis. Quan introdueixes quant vols canviar, el DEX calcula un preu cotitzat, busca una ruta i mostra les condicions de l'operació.

Fixa't especialment en aquests conceptes:

• Comissió: cost que cobra el DEX o els pools utilitzats.
• Impacte de preu: quant pot moure la teva pròpia operació el preu disponible.
• Slippage: marge de variació que acceptes entre el preu mostrat i el preu final.
• Mínim rebut: quantitat mínima que acceptaries rebre perquè l'intercanvi es completi.

En aquesta fase no necessites moure diners. Pots simular un swap o observar com canvien aquestes dades sense connectar el wallet de criptomonedes.

El primer swap amb un import petit

Quan ja entenguis què mostra un DEX, et pots plantejar realitzar un primer swap amb una quantitat petita que et puguis permetre perdre. Aquí l'objectiu continua sent aprendre el procés, no buscar rendibilitat.

Abans de confirmar, segueix una seqüència de comprovacions:

1. Domini: assegura't d'estar al web oficial del DEX.
2. Xarxa: comprova que estàs a la xarxa correcta.
3. Contracte del token: verifica que l'actiu correspon al contracte oficial.
4. Import: revisa quant vas a intercanviar.
5. Gas: comprova les comissions de gas estimades.
6. Mínim rebut: revisa quina quantitat mínima obtindràs segons el slippage permès.
7. Transacció: una vegada executada l'operació, busca-la a l'explorador de blocs.

La finalitat d'aquest primer swap és aprendre a verificar cada pas.

Dies 17-20: Lending sense demanar en préstec

En DeFi, quan diposites un actiu en un protocol de lending, aquest se sol incorporar a un pool del qual altres usuaris poden demanar en préstec. A canvi, pots rebre interessos mitjançant una taxa que normalment canvia segons l'oferta i la demanda.

En molts casos rebs un token de posició que representa el teu dipòsit. Durant aquesta fase convé fixar-se en d'on surt l'interès, com canvia la taxa, quina liquiditat existeix per retirar i quin risc afegeix el contracte intel·ligent.

També has de recordar que un protocol de lending forma part de les finances descentralitzades, no d'un compte d'estalvi tradicional. Encara que utilitzi stablecoins, hi pot haver risc de contracte, de liquiditat o del mateix actiu. Si gran part del pool està deixada en préstec, la liquiditat disponible pot ser insuficient i la retirada podria no ser immediata.

Observar una posició amb col·lateral i deute

Abans de demanar en préstec de debò, pots observar com funcionaria una posició hipotètica amb col·lateral i deute dins d'un protocol de lending.

• Imagina que diposites un actiu com a garantia i demanes en préstec una quantitat inferior, per exemple en stablecoins. A partir d'aquí apareixen tres conceptes clau:
• LTV: indica quin percentatge del valor del col·lateral representa el teu deute.
• Llindar de liquidació: marca el nivell a partir del qual la posició pot entrar en liquidació.
• Health factor: mostra quant marge queda abans d'apropar-te a la liquidació.

El risc no roman fix. Si baixa el preu del col·lateral, augmenta el LTV i el health factor empitjora. El mateix pot passar si el deute creix pels interessos acumulats o si les stablecoins utilitzades perden temporalment la seva paritat.

En aquesta fase l'objectiu és entendre com pot canviar el risc de liquidació encara que tu no facis cap operació.

Dies 21-23: Liquidity pools com a cas d'estudi

En DeFi, els liquidity pools permeten que altres usuaris intercanviïn actius dins d'un DEX. Un proveïdor de liquiditat aporta tokens i, a canvi, pot rebre part de les comissions generades pels intercanvis.

Però aportar dos actius no significa que després vagis a retirar exactament la mateixa quantitat de cadascun. A mesura que els usuaris intercanvien actius i canvien els preus, el pool reajusta la seva composició.

Aquí apareix la pèrdua impermanent. Per exemple, imagina que aportes dos actius amb el mateix valor i un d'ells puja amb força. El funcionament del pool pot fer que acabis tenint menys unitats de l'actiu que més ha pujat i més de l'altre. En retirar, el valor de la teva posició podria ser inferior al que hauries tingut simplement mantenint ambdós actius.

Les comissions poden compensar part d'aquesta diferència, però no està garantit. 

Dies 24-26: Investigar un protocol i les seves dependències

Abans d'utilitzar un protocol DeFi, comença per revisar la documentació oficial i comprovar quins són els seus contractes. Després pots investigar:

• Auditories: si el contracte intel·ligent ha estat revisat i quan.
• Controls administratius: qui pot modificar, actualitzar o pausar el protocol.
• Historial d'incidents: si ha patit hacks o errors importants.
• Oracles: d'on obté els preus.
• Bridges: si depèn d'actius procedents d'una altra xarxa blockchain.
• Mecanisme de retirada: què necessites per recuperar els teus fons.

La idea no és convertir-te en auditor de contracte intel·ligent, sinó aprendre a detectar dependències i riscos de DeFi que poden afectar la teva posició encara que la interfície funcioni amb normalitat.

Una fitxa senzilla et pot ajudar a ordenar la investigació:

Investigar abans de dipositar és tan important com saber executar l'operació.

Dies 27-28: Veure la cartera completa i netejar permisos

Després de diverses pràctiques en DeFi, és un bon moment per mirar la cartera en conjunt. Un panell de control de finances descentralitzades et pot ajudar a reunir posicions obertes en diferents xarxes i protocols. Eines com DeBank o Zerion permeten visualitzar-ho tot en una sola interfície. Aquestes eines són útils per orientar-te, però convé contrastar la informació amb els exploradors de blocs i les pàgines oficials de cada protocol.

Durant aquesta revisió fixa't en:

• Aprovacions antigues: permisos que vas concedir i que ja no necessites.
• Posicions obertes: dipòsits o pools que continuïn actius.
• Recompenses pendents: incentius encara no reclamats.
• Deutes actius: préstecs o interessos que puguin continuar creixent.

També és un bon moment per revisar aprovacions de tokens i utilitzar revoke quan correspongui. La gestió contínua és una part essencial de l'autocustòdia i dels riscos de DeFi.

Dies 29-30: Practicar la sortida i escriure regles pròpies

L'última part d'aquesta ruta de DeFi per a principiants consisteix a practicar una cosa que moltes vegades se passa per alt i no és més que com sortir d'una posició.

No n'hi ha prou amb saber entrar. També hauries de comprovar que saps retirar fons, canviar el token de posició si existeix, tornar a l'actiu que vols mantenir i calcular quant t'ha costat realment tot el procés.

Per fer-ho, suma les comissions de gas, els swaps realitzats, possibles diferències de preu i altres costos d'entrada i sortida.

Després, escriu les teves pròpies regles:

• Quin import màxim estàs disposat a utilitzar.
• Quins protocols o funcions de finances descentralitzades et permetràs.
• Cada quant revisaràs posicions, permisos i deutes.
• Quines condicions faran que redueixis o tancada una posició.

L'autocustòdia no consisteix només a controlar les claus. També implica assumir la responsabilitat de revisar el que deixes obert i saber quan sortir.

Quatre punts de control per no avançar massa ràpid

Abans de passar a la següent fase comprova que realment entens l'anterior:

1. ¿Sabries recuperar el teu wallet de manera segura? Has d'entendre l'autocustòdia, per a què serveix la frase llavor i com recuperar l'accés sense compartir-la.
2. ¿Pots explicar què fan les aprovacions de tokens? Hauries de saber quin permís concedes, a quin contracte intel·ligent i per què pot continuar actiu encara que desconnectis el wallet.
3. ¿Pots calcular el cost complet d'una operació? Has de tenir en compte comissions de gas, swap, slippage i altres costos de la ruta.
4. ¿Saps com sortir d'una posició? Abans d'entrar, hauries de poder explicar com retirar, canviar el token de posició i tornar a l'actiu que vols mantenir.

Si alguna resposta depèn d'endevinar, encara no és moment d'avançar. 

Conclusió

Aprendre DeFi no consisteix a provar com més protocols millor, sinó en avançar per capes. Primer necessites dominar l'autocustòdia del teu wallet de criptomonedes i entendre què signes. Després, aprendre a utilitzar una sola funció cada vegada i, per últim, incorporar hàbits de seguiment.

Aquesta ruta de DeFi per a principiants serveix per ordenar l'aprenentatge de les finances descentralitzades i reduir errors per falta d'experiència. 

L'objectiu és saber què estàs fent, reconèixer els riscos de DeFi i entendre què necessites comprovar abans de posar capital en joc. DeFi pot ser útil, però comprendre primer la custòdia, les transaccions i la gestió contínua és el que permet avançar amb una base més sòlida.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Imagina que dues plataformes anuncien exactament la mateixa inversió. La primera promet un 12% APR. La segona presumeix d'oferir un 12,68% APY. A primera vista, sembla evident quina és la millor opció. Tanmateix, la realitat pot ser molt diferent.

En moltes ocasions, totes dues estan descrivint pràcticament la mateixa rendibilitat, però utilitzant mètriques diferents. La diferència no està necessàriament en el que paga cada plataforma, sinó en com calcula aquest percentatge.

Per això el debat APR vs APY genera tants dubtes entre els qui comencen a invertir en criptomonedes. Tots dos són indicadors anualitzats, és a dir, expressen una rendibilitat estimada a un any. Però cap no garanteix que aquesta sigui la guany final, ja que hi intervenen factors com la variació de les taxes, la freqüència amb què es reinverteixen les recompenses o les comissions del protocol.

Entendre la diferència entre APR i APY resulta especialment útil quan compares productes de staking, yield farming o préstecs cripte, on una xifra cridanera pot amagar condicions molt diferents.

APR vs APY: la diferència en una frase

Si calgués resumir APR vs APY en una sola idea, seria aquesta: L'APR mostra una rendibilitat anual sense reinvertir els guanys. L'APY suposa que aquests guanys es reinverteixen periòdicament i també comencen a generar rendiment.

En altres paraules, l'APR utilitza interès simple, mentre que l'APY incorpora l'efecte de l'interès compost mitjançant un procés conegut com a capitalització, és a dir, tornar a invertir les recompenses obtingudes perquè també produeixin beneficis.

És com plantar un arbre. Amb interès simple, reculls la fruita cada temporada i la guardes en una cistella. Amb interès compost, tornes a plantar les llavors d'aquesta fruita. Amb el temps no només tindràs un arbre, sinó un petit bosc.

Què és l'APR

Quan algú pregunta què és l'APR, la resposta més senzilla és que representa la taxa percentual anual (Annual Percentage Rate). Es tracta d'una manera d'expressar un rendiment percentual anual sense tenir en compte l'efecte de la reinversió de beneficis. Per això l'APR se sol associar a l'interès simple.

En el món cripte és freqüent trobar APR en protocols de staking, yield farming o préstecs cripte. Tanmateix, convé no assumir que totes les plataformes utilitzen exactament la mateixa metodologia. Algunes exclouen determinades comissions o calculen la taxa sobre escenaris que poden canviar amb el temps.

En altres paraules, saber què és l'APR és important, però també ho és entendre com s'ha calculat.

Fórmula de l'APR

La fórmula és bastant senzilla:

APR = taxa periòdica × nombre de períodes

Per exemple, si una inversió genera un 1% mensual i aquest percentatge es manté constant durant dotze mesos, l'APR serà del 12%. No hi intervé cap capitalització. Els guanys obtinguts cada mes no generen nous guanys.

Què és l'APY

Respondre què és l'APY exigeix afegir una idea nova: l'interès compost. L'APY (Annual Percentage Yield) estima quina seria la rendibilitat anual suposant que totes les recompenses obtingudes es reinverteixen automàticament. És a dir, cada nova recompensa passa a formar part del capital inicial i comença a produir més rendiment. La diferència pot semblar petita al principi, però augmenta a mesura que creix la freqüència de la capitalització.

És el mateix efecte que veiem en moltes sagues cinematogràfiques. La primera pel·lícula genera prou èxit per finançar-ne una segona. Després n'arriba una tercera, una sèrie derivada i diversos videojocs. Cada nou projecte neix gràcies a l'èxit acumulat de l'anterior. Així funciona l'interès compost.

Fórmula de l'APY

L'expressió matemàtica més habitual és: APY = (1 + r/n)ⁿ − 1

On:

• r representa la taxa nominal anual.
• n indica quantes vegades es produeix la capitalització durant un any.

No cal memoritzar la fórmula. El més important és recordar que com més freqüent sigui la reinversió, més gran serà l'efecte de l'interès compost.

Exemple: un 12% APR amb capitalització mensual

Suposem una inversió que ofereix un 12% APR. Si les recompenses es reinverteixen tots els mesos i no hi ha costos addicionals, el resultat aproximat serà un 12,68% APY. La diferència sembla petita, però demostra l'efecte de la capitalització. I aquesta diferència continua creixent quan les reinversions són més freqüents.

Com es pot veure, el salt més important té lloc en passar de l'interès simple a l'interès compost. A partir d'aquí, augmentar la freqüència de la capitalització produeix millores cada vegada més petites.

Per què un APY "bonic" pot enganyar en cripte

Aquí és on la comparació APR vs APY deixa de ser únicament matemàtica i passa a ser pràctica.

La taxa pot canviar

Moilts productes de staking, yield farming o préstecs cripte utilitzen taxes variables. Un APY calculat durant una setmana especialment rendible no garanteix que aquesta rendibilitat es mantingui durant els dotze mesos següents.

La capitalització pot no ser automàtica

No tots els protocols reinverteixen les recompenses per tu. En alguns casos les has de reclamar manualment i tornar-les a dipositar. Si cada reinversió implica pagar comissions de xarxa o gas, la rendibilitat real serà inferior a la que reflecteix l'APY teòric.

La recompensa pot ser un token volàtil

Un altre error freqüent consisteix a fixar-se únicament en el percentatge. Pots rebre moltes més unitats d'un token... i que aquest token perdi bona part del seu valor. És semblant a guanyar entrades per a un concert que s'acaba cancel·lant. El nombre d'entrades continua sent el mateix, però el seu valor ha canviat.

El percentatge pot excloure costos

Algunes plataformes no inclouen determinades comissions, períodes de bloqueig o penalitzacions per retirar els fons abans d'hora. Per això la rendibilitat real sempre depèn de molts més factors que un únic percentatge.

APR per a préstecs i APY per a rendiments: compte amb les etiquetes

En les finances tradicionals sol existir una convenció bastant clara.

• L'APR acostuma a utilitzar-se per expressar el cost d'un préstec.
• L'APY, en canvi, se sol emprar per descriure el rendiment d'un dipòsit o una inversió.

En l'ecosistema cripte aquesta diferència no sempre es respecta. Hi ha plataformes que utilitzen APR per mostrar productes amb capitalització i d'altres que anuncien APY encara que la reinversió depengui completament de l'usuari. Per això, més important que el nom és llegir com es calcula realment la rendibilitat.

Com comparar dues ofertes de manera justa

Quan compares APR vs APY, intenta respondre sempre a les mateixes preguntes.

• Es tracta del mateix actiu?
• La capitalització és automàtica?
• Hi ha comissions?
• Les recompenses són estables o promocionals?
• Hi ha períodes de bloqueig?

Només després té sentit comparar percentatges.

Com mostra l'exemple, una xifra aparentment menor pot acabar oferint una rendibilitat real superior.

Exemple: 20% APR enfront de 22% APY

Imagina dos protocols. El primer ofereix un 20% APR pagat en ETH. El segon anuncia un 22% APY, però exigeix reinvertir manualment cada setmana i paga les recompenses mitjançant un token promocional molt volàtil. Sobre el paper sembla guanyar la segona opció.

Tanmateix, si el cost del gas redueix la freqüència de la capitalització i el token perd part del seu valor durant l'any, la rendibilitat real podria acabar sent inferior a la del primer protocol. Per això la comparació APY vs APR no s'hauria de limitar mai al percentatge anunciat.

Quina mètrica mirar en staking, lending i yield farming

Cada producte planteja preguntes diferents. En staking, convé entendre d'on procedeixen les recompenses i si la taxa pot variar. En els préstecs cripte, resulta important analitzar qui paga els interessos, quines garanties hi ha i com funciona el protocol.

En yield farming, a més de l'APR o l'APY, cal valorar incentius temporals, capitalització, costos i riscos com la pèrdua impermanent. En tots els casos, el percentatge anual és només el punt de partida. Mai la fotografia completa.

Conclusió

La principal diferència entre APR i APY es pot resumir en una paraula: capitalització. L'APR reflecteix un rendiment basat en interès simple. L'APY incorpora l'efecte de l'interès compost suposant que les recompenses es reinverteixen amb una freqüència determinada. Tanmateix, en el món cripte la veritable diferència entre APR vs APY no sol estar únicament en la fórmula matemàtica, sinó en els supòsits que hi ha darrere de cada xifra. Taxes variables, comissions, freqüència real de reinversió, volatilitat de l'actiu o períodes de bloqueig poden modificar significativament la rendibilitat real.

Per això, la pròxima vegada que compares APR vs APY, no et preguntis únicament quin és el percentatge més alt. Pregunta't també quines condicions s'han de complir perquè aquest percentatge arribi realment a convertir-se en el rendiment que esperes.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

En una ciutat hi ha una cafeteria que no tanca mai. No importa si hi arribes un dilluns a les vuit del matí o un dissabte a mitjanit: sempre hi ha cafè, llet i algú disposat a atendre't. Darrere d'aquesta aparent normalitat hi ha una realitat poc visible: algú s'ha encarregat de mantenir les prestatgeries plenes perquè qualsevol client pugui comprar quan vulgui.

Els pools de liquiditat funcionen d'una manera semblant. En lloc de tasses de cafè o ampolles de llet, emmagatzemen criptomonedes dins d'un contracte intel·ligent —un programa que executa automàticament unes regles a la blockchain— perquè altres persones puguin intercanviar-les en qualsevol moment.

Aquesta infraestructura no apareix per art de màgia. La financen milers d'usuaris que actuen com a proveïdor de liquiditat (liquidity provider o LP). A canvi reben una part de les comissions de trading, i fins i tot incentius addicionals en alguns protocols. Però, com passa gairebé sempre en les finances, els ingressos potencials venen acompanyats de riscos.

L'equació, simplificada, seria aquesta:

Comissions + incentius − pèrdua impermanent − costos − canvis de preu = resultat final.

Comprendre com funciona cadascuna d'aquestes peces és molt més important que fixar-se únicament en el percentatge de rendibilitat anunciat.

Per què un DEX necessita un pool de liquiditat

Quan pensem a comprar o vendre un actiu solem imaginar una borsa tradicional, on unes persones volen comprar i unes altres vendre. Les operacions es creuen mitjançant un llibre d'ordres.

Molts DEX (Decentralized Exchange, o excanvis descentralitzats) funcionen d'una altra manera. En lloc de buscar una persona a l'altre costat de l'operació, l'usuari intercanvia els seus tokens contra un pool de liquiditat.

La diferència es pot entendre amb una escena molt coneguda del cinema de l'Oest. En un mercat tradicional has de trobar exactament la persona disposada a canviar el teu cavall per un altre. En un DEX, en canvi, hi ha un estable comú on sempre hi ha cavalls disponibles perquè molts propietaris els hi han deixat temporalment a canvi de rebre una part dels guanys. Aquest estable és el pool de liquiditat.

Qui fa possible que mai no estigui buit és el proveïdor de liquiditat, que diposita dos actius dins d'un contracte intel·ligent perquè altres usuaris puguin intercanviar-los quan ho necessitin. El sistema que coordina tot aquest procés rep el nom d'Automated Market Maker (AMM), un mecanisme que calcula automàticament els preus sense necessitat d'un llibre d'ordres tradicional.

Com un AMM calcula el preu

Un dels conceptes que més desconcerta al principi és entendre d'on surt el preu dins d'un Automated Market Maker. La intuïció és molt més senzilla del que sembla.

Imagina un bolet amb cent boletes vermelles i cent blaves. Si algú se n'emporta vint de vermelles, el bolet queda desequilibrat. Per compensar-ho haurà d'introduir més boletes blaves. Aquest canvi en la proporció fa que les vermelles passin a ser relativament més escasses i, per tant, més cares.

En un pool de liquiditat passa exactament això.

La fórmula x · y = k en llenguatge quotidià

Molts AMM utilitzen una fórmula coneguda com a x · y = k. No cal memoritzar-la. El més important és entendre la idea. Si un usuari compra ETH utilitzant USDC, el pool de liquiditat tindrà menys ETH i més USDC. Com a conseqüència, el següent comprador trobarà un preu lleugerament diferent.

És semblant a intentar comprar les últimes entrades per a un concert de Taylor Swift. Quantes menys en queden de disponibles, més alt sol ser el preu que algú està disposat a pagar. No tots els Automated Market Maker utilitzen exactament la mateixa fórmula, però la lògica sempre gira entorn de mantenir un equilibri entre els actius del pool.

Arbitratge i ajust amb el mercat

Què passa si el preu del pool de liquiditat deixa de coincidir amb el de la resta del mercat? Entren en escena els “arbitratgistes”. La seva feina consisteix a detectar diferències de preu entre diferents mercats i aprofitar-les comprant on un actiu és més barat i venent-lo on és més car. Es podria comparar amb algú que troba una edició limitada de LEGO a meitat de preu en una botiga petita i la reben immediatament en una altra on costa bastant més.

Gràcies a aquestes operacions, el preu del pool de liquiditat es torna a acostar al preu del mercat. Però aquest reajustament té una conseqüència important: canvia la composició dels actius que pertanyen al proveïdor de liquiditat.

Què passa quan aportes liquiditat

Convertir-se en proveïdor de liquiditat significa dipositar actius dins d'un pool de liquiditat. En molts protocols aquesta aportació genera uns tokens LP que representen el teu percentatge de participació. D'altres simplement enregistren la posició dins del mateix protocol. La idea és la mateixa. No ets propietari d'unes monedes concretes, sinó d'una fracció del conjunt.

És semblant a comprar una participació en un celler. No pots assenyalar exactament quina bota et pertany, però sí que saps quin percentatge de tota la producció és teu.

Comissions acumulades i incentius

Cada vegada que algú realitza un intercanvi dins d'aquest pool de liquiditat, paga unes comissions de trading. Aquestes comissions es reparteixen entre els qui han aportat liquiditat. A més, alguns protocols ofereixen incentius extra mitjançant programes de yield farming, és a dir, recompenses addicionals per atraure capital. 

Aquí convé fer una distinció important. Les comissions de trading depenen de l'activitat real del mercat. Els incentius del yield farming solen ser campanyes promocionals i poden desaparèixer en qualsevol moment o perdre valor si el token amb què es paguen baixa de preu.

Com pot guanyar diners un proveïdor de liquiditat

Els ingressos d'un liquidity provider depenen principalment de quatre factors: 

• El volum d'operacions del pool de liquiditat. 
• La comissió que cobra aquest pool. 
• El percentatge de participació que posseeix. 
• El temps durant el qual manté els seus fons dipositats.

Una confusió habitual consisteix a pensar que un protocol amb molts diners bloquejats sempre serà més rendible. No necessàriament. És semblant a un restaurant enorme situat en un carrer poc transitat. Pot tenir capacitat per a centenars de persones, però si amb prou feines hi entren clients, els ingressos continuaran sent baixos. Als pools de liquiditat, el moviment sol importar més que la mida.

Com pot perdre diners un proveïdor de liquiditat

Fins aquí tot sembla força atractiu. Tanmateix, un proveïdor de liquiditat també pot perdre diners per motius molt diferents entre si.

Pèrdua impermanent

La pèrdua impermanent (impermanent loss) és probablement el concepte més difícil d'entendre. En realitat no significa perdre diners automàticament. Significa que, comparant dos escenaris diferents, el resultat pot ser pitjor que simplement haver mantingut els mateixos actius en una cartera sense dipositar-los en un pool de liquiditat.

Pensa en en Frodo portant l'Anell Únic. El viatge pot acabar bé, però durant el camí el pes canvia constantment i obliga a prendre decisions diferents. La impermanent loss reflecteix precisament aquest canvi d'equilibri. Fins i todo si la teva posició val més diners que al principi, pot haver rendit menys que una estratègia de mantenir els actius sense moure'ls.

Caiguda del token i depeg

Els pools de liquiditat tampoc no protegeixen enfront d'una caiguda general del mercat. Si tots dos actius perden valor, el capital dipositat també ho farà. I si un d'ells és una stablecoin que perd temporalment la seva paritat —el que es coneix com a depeg— el pool de liquiditat tendirà a concentrar una quantitat més gran precisament de l'actiu que està patint aquesta pèrdua de confiança.

Liquiditat concentrada

Alguns protocols permeten utilitzar liquiditat concentrada, és a dir, decidir en quin rang de preus vols que treballin els teus fons. L'avantatge és evident: pots generar més comissions de trading utilitzant menys capital. Però també hi ha una contrapartida. Si el preu surt d'aquest rang, la posició deixa pràcticament de participar en les operacions i deixa de generar comissions.

És semblant a obrir una parada de gelats únicament durant un festival. Mentre la gent passa per davant, el negoci funciona de meravella. Quan el festival acaba, la parada continua allà... però ja gairebé ningú no compra.

Contractes intel·ligents i permissos

Finalment hi ha els riscos tecnològics. Un error en un contracte intel·ligent, un permís mal configurat, un token maliciós o fins i tot un rug pull —un frau en què els desenvolupadors abandonen el projecte emportant-se els fons— poden afectar el capital dipositat. Una auditoria ajuda a reduir riscos, però no equival a una garantia absoluta.

Exemple: quan ETH duplica el seu preu

Suposem que diposites l'equivalent a 1.000 euros en ETH i uns altres 1.000 euros en USDC dins d'un pool de liquiditat. Mesos després, ETH duplica el seu preu. 

A primera vista sembla una gran notícia. Tanmateix, l'Automated Market Maker haurà anat venent part d'aquest ETH per mantenir l'equilibri del pool. Com a conseqüència, quan retiris els teus fons tindràs menys ETH i més USDC. Pot ser que hagis guanyat diners.

Però també és possible que haguessis guanyat encara més simplement mantenint tots dos actius fora del pool. La diferència entre aquests dos resultats és precisament la pèrdua impermanent. Les comissions de trading acumulades poden compensar-la... o no. Per això mai no convé fixar-se únicament en l'APR anunciat.

No tots els pools tenen el mateix perfil

Cada pool de liquiditat respon a necessitats diferents.

Triar un pool de liquiditat adequat depèn tant del perfil de risc com de les expectatives sobre els actius que el componen.

Com avaluar el resultat abans de dipositar

Abans de convertir-se en proveïdor de liquiditat, val la pena fer un càlcul molt senzill. No cal una fulla d'Excel enorme. N'hi ha prou amb preguntar-se, com dèiem al principi:

Comissions + incentius − pèrdua impermanent − gas − comissions del protocol − possible caiguda de preu.

Algunes d'aquestes variables es poden estimar. D'altres canviaran amb el mercat. I algunes, senzillament, ningú no les pot conèixer per endavant.

Retirar liquiditat: quan la pèrdua deixa de ser "impermanent"

La paraula impermanent loss pot resultar enganyosa. Suggereix que tot se s'acabarà recuperant. Però no sempre passa. Quan retires els teus fons, reps la composició actual del pool de liquiditat, no necessàriament la mateixa combinació d'actius que vas dipositar. Si el mercat mai no torna a una situació semblant a la inicial, aquesta diferència deixa de ser simplement teòrica.

Conclusió

Un pool de liquiditat converteix el capital de milers d'usuaris en la infraestructura que permet funcionar a molts DEX. Gràcies als proveïdors de liquiditat, qualsevol persona pot intercanviar actius sense necessitat d'esperar que aparegui un altre comprador o venedor.

A canvi, el liquidity provider rep una part de les comissions de trading i, en ocasions, incentius addicionals mitjançant yield farming. Però aquests ingressos s'han d'analitzar juntament amb la pèrdua impermanent, el possible slippage —la diferència entre el preu esperat i el finalment executat—, els riscos associats al contracte intel·ligent i l'evolució del mateix mercat.

En definitiva, aportar liquiditat no consisteix únicament a buscar rendibilitat. Significa convertir-se en una peça essencial del funcionament de les finances descentralitzades i entendre que, igual com passa amb qualsevol infraestructura, mantenir-la en marxa té un preu i unes responsabilitats.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Sabies que pots moure criptomonedes d'una blockchain a una altra? Xarxes com Ethereum, Solana o Arbitrum funcionen de manera independent. Per connectar-les s'utilitzen ponts blockchain, una peça clau de la interoperabilitat. En utilitzar un bridge en cripto, l'actiu pot quedar bloquejat a la xarxa d'origen mentre reps una representació o liquiditat a la de destí.

El punt clau és que la teva estratègia DeFi passa a dependre també del pont i de les dues xarxes. Si falla el mecanisme que les connecta, apareix una nova capa de risc DeFi i els teus fons es poden veure afectats.

Per què una estratègia DeFi necessita un Bridge

Els ponts blockchain són importants en DeFi perquè no totes les xarxes ofereixen les mateixes oportunitats. Un bridge en cripto permet moure valor entre elles, millorar la interoperabilitat i crear estratègies cross-chain.

Tres casos habituals:

A. Moure una stablecoin a una xarxa més barata. Pots portar USDC d'Ethereum a una altra xarxa amb comissions més baixes. A canvi, afegeixes dependència del bridge i de l'actiu que reps a l'altre costat.

B. Usar col·lateral en un altre ecosistema. Si mous un actiu per utilitzar-lo com a garantia, sumes risc de bridge al risc del lending i del mateix col·lateral. Si perd valor, pot augmentar el risc de liquidació.

C. Accedir a liquiditat en una altra xarxa. Un bridge també permet utilitzar protocols on el teu actiu no té suficient liquiditat nativa.

La idea clau és senzilla: un pont cross-chain pot millorar una estratègia, però també canvia el seu risc DeFi. Per això, la rendibilitat no s'hauria d'analitzar sola.

Com creua un actiu d'una blockchain a una altra

En la majoria de casos, l'actiu no viatja directament entre blockchains. El bridge verifica el que ha passat en una xarxa i allibera, emet o posa a disposició un valor equivalent en una altra.

El recorregut bàsic d'una operació

Per això, importa tant el que envies com el que reps a l'altre costat.

Model 1: bloquejar i emetre. L'actiu queda bloquejat a la cadena d'origen i s'emet un token embolcallat o wrapped token a la de destí.

Model 2: cremar i emetre. El token es destrueix en una xarxa i, després de verificar-ho, s'emet la mateixa quantitat a l'altra.

Model 3: pools de liquiditat. L'usuari rep fons que ja estaven disponibles a la cadena de destí. Aquí és clau la liquiditat del bridge.

Model 4: missatgeria cross-chain. En lloc de moure un token, el pont transmet una instrucció entre xarxes per executar una acció.

En tots els casos poden intervenir smart contract, signants o sistemes de missatgeria cross-chain. Per això, una estratègia entre xarxes depèn del protocol final, de totes dues blockchains i del mecanisme que les connecta.

Bloquejar i encunyar un token embolcallat

Un dels models més comuns dels ponts blockchain consisteix a bloquejar l'actiu original en una xarxa i emetre una representació equivalent en una altra.

Per exemple, si vols moure un token des d'Ethereum, el bridge en cripto pot bloquejar-lo en un smart contract de la cadena d'origen i encunyar la mateixa quantitat com a token embolcallat a la xarxa de destí.

Aquest wrapped token es pot utilitzar després en DeFi, però depèn que l'actiu original continuï bloquejat i que la comptabilitat del bridge sigui correcta.

En condicions normals s'hauria de complir que:

Quan l'usuari vol tornar, el procés sol funcionar a l'inrevés: la representació es crema a la xarxa de destí i l'actiu original es desbloqueja a la xarxa inicial.

Cremar i encunyar entre xarxes

No tots els ponts blockchain necessiten una reserva bloquejada. Alguns actius utilitzen el model burn and mint on els tokens es cremen a la cadena d'origen i, després de verificar-ho, s'encunya la mateixa quantitat a la cadena de destí.

En aquest cas, l'usuari pot rebre una versió nativa de l'actiu en lloc d'una representació basada en una reserva.

Aquí el que és important és saber:

• qui pot encunyar nous tokens
• com es verifica la crema
• i què evita una emissió no autoritzada 

El risc està en el fet que mai es puguin crear tokens en una xarxa sense haver بعد destruït la mateixa quantitat a l'altra.

Xarxes de liquiditat i swaps cross-chain

Alguns ponts blockchain utilitzen pools de liquiditat en lloc de crear nous tokens. L'usuari envia un actiu en una xarxa i rep fons que ja estaven disponibles a la cadena de destí.

Per exemple, pots enviar una stablecoin i rebre aquesta mateixa stablecoin, o una equivalent, utilitzant la liquiditat del bridge.

El principal risc apareix si aquesta liquiditat és insuficient ja que pot augmentar el slippage, encarir l'operació o dificultar la sortida.

Per això, abans d'utilitzar aquest tipus de pont cross-chain, convé revisar la liquiditat disponible i comprovar que també serà fàcil moure els fons de tornada. Aquesta flexibilitat millora la interoperabilitat, però afegeix una altra dependència.

La pregunta clau: qui confirma el missatge

Les blockchains no es comuniquen soles. En els ponts blockchain, algun sistema ha de comprovar que un dipòsit, bloqueig o crema ha tingut lloc realment i comunicar-ho a l'altra xarxa.

Multisig: diverses claus han d'aprovar l'operació. En una configuració 5 de 9, un atacant hauria de controlar cinc meitats per autoritzar un missatge fals.

Validadors: comproven i signen operacions. El que és important és quants se n'haurien de comprometre per enganyar el sistema.

Missatgeria cross-chain: transmet informació entre blockchains. La clau és saber qui crea el missatge i qui comprova que és vàlid.

Light clients: verifiquen informació d'una altra blockchain amb dades del seu consens i redueixen la dependència de signants externs.

Pont natiu: s'assegura en el funcionament de la mateixa xarxa i la seva blockchain principal, tot i que continuen existint riscos en contractes, proves o actualitzacions.

La pregunta clau sempre és la mateixa:

Què hauria de fallar perquè el pont acceptés com a vàlida una operació que mai no ha tingut lloc? Aquesta resposta defineix bona part del risc de bridge.

Per què els ponts són un objectiu crític

Els ponts blockchain són un objectiu crític perquè poden concentrar grans reserves i coordinar codi, diverses cadenes, permisos administratius i verificació de missatges.

Aquesta combinació amplia la interoperabilitat, però també la superfície d'atac. Un hack de bridge pot alliberar reserves reals o crear actius sense suport que circulin per altres protocols.

El fall pot estar en un smart contract, una clau administrativa o la verificació de missatges, i propagar-se encara que altres protocols funcionin correctament. Per això, el risc DeFi d'un bridge depèn tant del capital que custodia com del valor que confia en el seu funcionament.

Principals formes de fallada

Quan un bridge en cripto falla, el punt feble pot estar en el codi, les meitats, les xarxes, la liquiditat o la interfície. Un hack de bridge també es pot originar en errors de reserva, comptabilitat, reequilibri o permisos de l'emissor. Les següents categories ajuden a localitzar quin component s'ha compromès.

Bug en Smart Contracts o validació de missatges

Un dels errors més comuns en els ponts blockchain està en el codi o en la validació de missatges.

Si el bridge accepta una prova incorrecta, un missatge repetit o executa malament una funció d'encunyació o retirada, pot alliberar fons o crear tokens que no haurien d'existir.

Un petit error en el codi pot acabar provocant un hack de bridge i un problema de solvència molt més gran.

Claus, multisig o validadors compromesos

Un bridge pot tenir contractes ben programats i tot i així ser atacat si es comprometen les seves claus, una multisig o suficients signants.

Per exemple, si un pont cross-chain necessita 5 de 7 signatures i un atacant controla cinc claus, pot autoritzar un missatge fals com si fos legítim. En aquest cas, el smart contract no té cap bug sinó que simplement executa una operació que porta suficients signatures vàlides.

El mateix passa amb els validadors. Si un atacant controla el nombre necessari, pot fer que el bridge accepti una operació falsa.

Fallada de la cadena d'origen o destí

Els ponts blockchain depenen també de les xarxes que connecten. Encara que el bridge funcioni bé, una incidència en una d'elles pot afectar l'operació.

El punt clau és quan considera definitiva una transacció. Si actua massa d'hora i la blockchain reorganitza aquest bloc, pot haver alliberat fons sobre una operació que ha desaparegut.

També hi pot haver retards per congestió o comissions altes. Per això, cada pont cross-chain ha de dcidir quan una operació és suficientment segura per executar-se a l'altra xarxa.

Liquiditat insuficient i depeg del token embolcallat

La representació pontejada intenta mantenir el mateix valor que l'actiu original, però depèn que pugui canviar-se per ell.

Si es dubta de les reserves, es detenen les redencions o falta liquiditat del bridge, es pot produir un depeg i l'actiu començar a cotitzar amb descompte. Si molts usuaris intenten sortir alhora, la falta de liquiditat pot augmentar el slippage i empitjorar encara més el preu.

Front end, DNS i aprovacions malicioses

A vegades el protocol està intacte i l'atac està a la web. Un front end o DNS compromès pot mostrar una interfície falsa i demanar una aprovació maliciosa o enviar fons a un altre contracte.

Per això, convé revisar domini, contracte i permisos abans de signar. En aquest cas el problema no és necessàriament un hack de bridge en el protocol, sinó un engany a l'usuari.

Com una fallada de bridge contamina una posició DeFi

Un problema en un bridge es pot estendre a altres protocols. És una forma de contagi del risc DeFi.

Pas 1. Creues una stablecoin. La mous mitjançant un pont cross-chain. Si el bridge falla o es qüestionen les seves reserves, pot perdre la paritat.

Pas 2. La diposites en lending. Si 10.000 tokens passen d'1$ a 0,80$, la teva posició baixa de: 10.000$ → 8.000$

Pas 3. La utilitzes com a col·lateral. Si has demanat un préstec, la caiguda del col·lateral augmenta el risc de liquidació (ENLLAÇ ARTICLE DE LIQUIDACIÓ).

Pas 4. El préstec està en un altre protocol. Si aquests fons estan en una vault o pool, recuperar-los ràpid pot implicar slippage, costos o retards.

Així, un depeg pot provocar liquidacions i afectar pools, vaults i altres usuaris que mai van utilitzar directament el bridge.

Què ensenyen Ronin, Wormhole i Nomad

Ronin, Wormhole i Nomad són casos reals de hack de bridge que mostren tres formes distintes de fallada. En tots, el sistema va acabar acceptant una operació que no hauria d'haver acceptat.

Ronin: massa claus compromeses

El març de 2022, Ronin necessitava cinc de nou signatures. L'atacant va controlar cinc claus privades i va aprovar retirades fraudulentes. El smart contract va rebre suficients signatures i va executar l'operació.

Wormhole: una verificació incorrecta

El febrer de 2022, una vulnerabilitat a Wormhole va permetre superar la verificació d'un missatge i crear actius sense el suport corresponent. Aquí el problema no va ser robar suficients claus, sinó una verificació incorrecta abans d'actuar.

Nomad: acceptar com a vàlid una cosa que no ho era

L'agost de 2022, un error a Nomad va permetre acceptar missatges no autoritzats. Un cop descobert, altres usuaris van poder copiar el mètode i repetir les retirades. 

Aquests casos mostren que el risc de bridge no està només en els smart contract. També pot estar en les claus, els signants o en la manera de comprovar els missatges.

Com avaluar un bridge abans d'utilitzar-lo

Abans d'utilitzar un bridge en cripto, no miris només si és ràpid o barat. En els ponts blockchain també convé saber de què depèn la seguretat i com recuperaries els teus fons.

Revisa especialment:

• Validació: qui confirma que el missatge entre xarxes és correcte?
• Signants o validadors: quants se n'haurien de comprometre?
• Auditories: els smart contract han estat revisats recentment?
• Límits i pauses: es pot aturar el sistema davant d'una emergència?
• Historial: ha patit atacs i com hi va reaccionar?
• Reserves: si reps un token embolcallat, té prou suport?
• Liquiditat: podràs etrar i sortir sense problemes?
• Redempció: com tornes a l'actiu original?
• Alternatives: existeix un pont natiu o una altra ruta amb menys dependències?

Pont natiu, tercer o exchange centralitzat

Per moure un actiu entre blockchains pots utilitzar un pont natiu, un bridge de tercers o un exchange centralitzat. Tots tres poden arribar a la mateixa destí, però afegeixen riscos diferents.

Pont natiu: està integrat a la mateixa xarxa i sol basar-se en el seu mecanisme de seguretat. Pot ser més directe, tot i que algunes retirades triguin més.

Bridge de tercers: millora la interoperabilitat entre més xarxes, però afegeix dependències com validadors, multisig, contractes, missatgeria cross-chain o liquiditat del bridge.

Exchange centralitzat: diposites l'actiu en una xarxa i el retires en una altra. És senzill, però depens de la custòdia i que l'exchange mantingui habilitades totes dues xarxes.

En els ponts blockchain, el que és important és comparar cost, velocitat, actiu rebut i riscos afegits.

Hàbits operatius que limiten l'exposició

Encara que no pots eliminar el risc de bridge, sí que pots limitar la teva exposició amb alguns hàbits:

1. Fes una prova petita: comprova xarxes, token rebut, contracte i funcionament abans de moure més capital.
2. Verifica xarxa, token i contracte: assegura't que són els oficials i de si rebràs un actiu natiu o una representació pontejada.
3. Revoca aprovacions: elimina permisos de smart contract que ja no necessitis.
4. Separa wallets: utilitza'n una per guardar fons i una altra per operar en DeFi.
5. No mantinguis wrapped tokens sense necessitat: mentre els tinguis, mous depenent del bridge i les seves reserves.
6. No ho concentris tot en una ruta: dividir operacions pot reduir l'exposició a un únic pont cross-chain.
7. Pensa en la sortida: comprova com recuperaràs l'actiu, quina liquiditat existeix i què passaria si el bridge es pausa.

Aquestes mesures redueixen errors i exposició, però no converteixen un bridge insegur en segur. En utilitzar ponts blockchain, entendre el risc de bridge continua sent la primera defensa.

Què passa si el bridge es pausa

Que un bridge en cripto es pausi no significa que hagi estat hackejat. Pot ser una mesura preventiva, però mentre duri podries no poder moure o recuperar els teus fons.

Si tens un actiu pontejat, potser continuï apareixent a la teva wallet però no el puguis canviar per l'original. Aquesta incertesa pot provocar un depeg, menys liquiditat i més slippage.

Abans d'actuar, revisa els canals oficials i comprova:

• per què s'ha pausat
• quines xarxes i actius estan afectats
• si les reserves continuen intactes
• quines operacions estan bloquejades
• i si existeix una ruta alternativa

Una pausa preventiva no és el mateix que un hack de bridge. Tenir el token a la teva wallet no garanteix que puguis sortir quan vulguis.

Conclusió

Els ponts blockchain permeten moure capital entre xarxes i ampliar la interoperabilitat de DeFi, però també afegeixen noves capes de risc.

Quan utilitzes un bridge en cripto, ja no depens només del protocol final. També depens de la validació, les reserves, el token embolcallat i que puguis tornar a la xarxa d'origen. Per això, abans de creuar fons convé preguntar-se quins riscos nous estàs assumint.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Una de les primeres idees que sol atreure a qui descobreix les criptomonedes és aquesta: "Si les stablecoins mantenen un preu estable, per què no prestar-les per obtenir interessos?”. La pregunta té sentit. Si una stablecoin gairebé no canvia de preu enfront del dòlar o de l'euro, sembla lògic pensar que prestar aquests diners pot ser una forma relativament tranquil·la d'obtenir un rendiment. Però la realitat és un poc més complexa.

Els préstecs amb stablecoins redueixen un dels grans riscos habituals de les criptomonedes —la volatilitat d'actius com Bitcoin o Ethereum—, però n'introdueixen d'altres de diferents. Ja no depens tant que el preu pugi o baixi, sinó de qüestions com la qualitat de l'emissor, les reserves que recolzen la moneda, el protocol on diposites els fons, el col·lateral —els actius que garanteixen un préstec— o fins i tot la possibilitat de retirar els teus diners quan ho necessitis. És un canvi de tipus de risc, no una desaparició del risc.

Pensa en la saga Indiana Jones. Canviar una jungla plena de serps per un temple ple de trampes no converteix l'expedició en segura. Simplement canvia els perills que trobaràs pel camí.

En aquest article veurem com funcionen els préstecs amb stablecoins, d'on surten els interessos i què convé revisar abans de prestar USDC, USDT, DAI o qualsevol altra stablecoin.

Què significa "estable" en un préstec cripto

Quan parlem d'una stablecoin, ens referim a una criptomoneda dissenyada per mantenir un valor relativament estable, normalment proper a una moneda fiduciària com el dòlar nord-americà. Aquest objectiu fa que els préstecs amb stablecoins resultin especialment atractius per a aquells que busquen reduir l'exposició a les fortes oscil·lacions del mercat. Tanmateix, "estable" no significa "inamovible".

Una stablecoin manté el seu preu gràcies a un conjunt de mecanismes: reserves, sistemes d'emissió, possibilitat de canviar-la per diners fiduciaris, liquidesa al mercat i, sobretot, confiança. Mentre totes aquestes peces funcionen, la d'estabilitat se sol mantenir. Quan alguna falla, pot aparèixer un depeg, és a dir, una desviació del preu respecte al seu valor de referència.

No totes les desviacions tenen la mateixa importància. Igual que un cotxe es pot desviar uns centímetres dins del carril sense que hi hagi un accident, una petita variació temporal no implica necessàriament un problema estructural. El més important és entendre per què es produeix.

D'on surt l'interès que rep el prestador

Un dubte molt habitual consisteix a pensar que una stablecoin genera interessos simplement per existir. No funciona així. Quan decideixes prestar stablecoins, el rendiment sol procedir de tres fonts diferents. 

• La primera són els interessos que paguen els qui demanen prestats aquests fons.
• La segona són les comissions que genera el propi protocol de lending, és a dir, la plataforma que connecta prestadors i deutors mitjançant contractes automàtics.
• La tercera, en alguns casos, són incentius promocionals pagats amb altres tàquets (tokens).

És important distingir aquestes tres fonts perquè no tenen la mateixa estabilitat. Els interessos derivats de l'activitat real del mercat solen dependre de l'oferta i la demanda. Els incentius addicionals poden desaparèixer en qualsevol moment. Per això el rendiment de stablecoins anunciat per una plataforma no sempre coincideix amb el que acabaràs obtenint.

Utilització del pool i taxes variables

Molts protocols calculen els interessos de stablecoins utilitzant l'anomenada taxa d'utilització, és a dir, el percentatge dels diners dipositats que està sent utilitzat pels deutors. Quan poques persones sol·liciten préstecs, la demanda és baixa i l'interès sol disminuir. Quan gairebé tots els diners “prestables” ja estan ocupats, passa el contrari.

És semblant a buscar habitació en un hotel durant un gran festival de música. Si en queden molt poques disponibles, el preu puja. En els préstecs amb stablecoins passa una cosa pareguda. A més, una utilització molt elevada pot reduir la liquidesa de retirada, és a dir, la facilitat per recuperar els teus fons immediatament.

Incentius que inflen l'APY

Algunes plataformes anuncien un rendiment de stablecoins molt elevat perquè afegeixen recompenses promocionals. En lloc de pagar únicament interessos en la pròpia stablecoin, lliuren també un token addicional. Aquí convé fer una pausa.

Si aquest token perd valor ràpidament, la rendibilitat final pot ser molt menor que l'anunciada. És un fenomen similar a aquests videojocs que regalen objectes exclusius durant el llançament. Al principi semblen molt valuosos. Mesos després, molts gairebé no tenen utilitat.

Per què el risc no és igual que quan es presta BTC o ETH

Quan algú presta Bitcoin o Ethereum, el principal risc sol estar relacionat amb l'evolució del preu. Amb una stablecoin, aquesta preocupació disminueix, però en queden d'altres de noves. Ara prenen molta més importància aspectes com la pèrdua de paritat, el risc de l'emissor, el risc de reserves, el funcionament del protocol de lending o la qualitat del col·lateral que recolza els préstecs. És a dir, el focus de l'anàlisi canvia completament.

La primera capa: risc de la stablecoin

La primera capa: risc de la stablecoin. Abans fins i tot d'analitzar on dipositaràs els teus diners, val la pena preguntar-se una cosa molt més bàsica: Quina stablecoin estic prestant?

Stablecoins recolzades per diners fiduciaris

Casos coneguts com USDC i USDT busquen mantenir el seu preu gràcies a reserves compostes per efectiu, bons de l'Estat i altres actius financers. Això significa que part de l'anàlisi s'ha de centrar en qüestions com la qualitat d'aquestes reserves, la transparència dels informes publicats, la custòdia dels actius i la capacitat de l'emissor per atendre sol·licituds de reemborsament.

No es tracta de decidir si USDC és millor que USDT o al revés. Es tracta de comprendre que totes dues depenen d'un emissor i d'unes reserves concretes. Aquest és precisament el risc de l'emissor i el risc de reserves.

Stablecoins recolzades per criptomonedes

Altres monedes, com DAI, utilitzen un plantejament diferent. En lloc de basar-se principalment en reserves bancàries, DAI està recolzada per actius dipositats directament en la cadena de blocs (blockchain) mitjançant sistemes de “sobrecol·lateralització”. Això redueix algunes dependències externes. Però també n'introdueix d'altres de noves relacionades amb la governança del protocol, les liquidacions automàtiques i l'evolució del propi mercat cripto.

En d'altres paraules, DAI canvia unes fonts de risc per unes altres.

Pèrdua de paritat i liquidesa de mercat

No tots els depeg tenen la mateixa gravetat. Es pot produir una petita desviació temporal causada per manca de liquidesa. També pot aparèixer una meva crisi de confiança molt més profunda. I, en el pitjor dels casos, una pèrdua de paritat permanent. La diferència és important perquè vendre durant un depeg pot convertir una caiguda temporal en una pèrdua definitiva.

La segona capa: risc del protocol de lending

Suposem que la stablecoin triada inspira confiança. Encara queda una segona pregunta. És fiable el lloc on la dipositaràs?

Un protocol de lending utilitza normalment un smart contract, és a dir, un programa que executa automàticament les regles del préstec. Si aquest codi conté errors, una vulnerabilitat o una fallada de disseny, el problema no està en la stablecoin, sinó en la infraestructura. Aquí apareix l'anomenat risc de smart contract.

A més del codi, també convé revisar aspectes com els oracles —serveis que proporcionen dades externes a la cadena de blocs—, la governança del protocol o la possibilitat de pausar temporalment les retirades en situacions excepcionals. Una stablecoin sòlida pot acabar exposada a problemes completament aliens al propi actiu.

La tercera capa: el col·lateral

Quan algú sol·licita un préstec, normalment ha d'aportar un col·lateral, és a dir, uns actius que serveixen com a garantia. Si el valor d'aquesta garantia cau massa, el protocol pot vendre automàticament part del col·lateral per retornar el préstec. El sistema funciona raonablement bé mentre el mercat es mou de forma ordenada. Però durant caigudes molt ràpides poden aparèixer problemes.

És com intentar evacuar un estadi ple després d'un concert. Si tot el món surt a poc a poc, funciona. Si tots corren cap a la mateixa porta al mateix temps, la situació canvia. Per això la qualitat del col·lateral resulta tan important en els préstecs amb stablecoins.

Dos depegs, dues conseqüències diferents

Imagina dos escenaris. En el primer, la stablecoin que tu has prestat perd temporalment la seva paritat. Encara que el préstec continuï funcionant correctament, el valor del teu dipòsit pot disminuir. En el segon escenari, la stablecoin prestada manté la seva estabilitat, però qui ha demanat el préstec havia dipositat com a col·lateral una altra moneda que pateix un depeg.

Ara el problema apareix en les garanties. El protocol haurà d'intentar liquidar-les abans que el préstec quedi descobert. Com veus, el mateix terme —depeg— pot tenir conseqüències completament diferents depenent del lloc on es produeixi.

DeFi enfront de plataformes centralitzades

Avui existeixen dues grans formes de prestar stablecoins. La primera consisteix a utilitzar protocols DeFi, on tot el funcionament depèn de contractes automàtics i sol ser visible públicament. La segona passa per plataformes centralitzades que custodien directament els fons. Cada model té avantatges i inconvenients.

Les plataformes centralitzades poden oferir una experiència més senzilla. Els protocols DeFi aporten més transparència sobre les posicions i el funcionament intern. Però una interfície atractiva mai no s'hauria de confondre amb un menor risc.

Què pot indicar una taxa inusualment alta

Quan veus un rendiment de stablecoins molt superior a l'habitual, val la pena aturar-se uns minuts. Una rendibilitat especialment elevada pot respondre a moltes raons. Potser existeix una forta demanda de préstecs. Potser el protocol està oferint incentius temporals. O potser hi ha escassetat de liquidesa. De vegades, una taxa molt alta no és un premi. És un senyal que el mercat perceps un risc major.

Com desmuntar una oferta de lending de stablecoins

Abans de decidir-te a prestar stablecoins, intenta respondre a aquestes preguntes.

Aquesta petita anàlisi sol aportar molta més informació que limitar-se a comparar l'APY de diverses plataformes.

Conclusió

Els préstecs amb stablecoins ofereixen una forma diferent d'obtenir rendiment dins de l'ecosistema cripto. En reduir l'exposició a les grans oscil·lacions de BTC o ETH, permeten centrar l'anàlisi en altres factors que sovint passen desapercebuts: la pèrdua de paritat, el risc de l'emissor, el risc de reserves, la qualitat del protocol de lending, el col·lateral i la liquidesa de retirada.

Si estàs pensant a prestar stablecoins, intenta mirar més enllà del percentatge anunciat. Pregunta't què genera realment aquests interessos, qui respon si alguna cosa falla i com reaccionaria el sistema en un moment de tensió.

Perquè una stablecoin pot cotitzar molt a prop d'un dòlar durant mesos i, tot i així, continuar formant part d'una inversió que exigeix comprendre bé els riscos que la envolten. Aquesta és la diferència entre perseguir un rendiment i saber exactament d'on procedeix.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

La liquidació en cripto té lloc quan utilitzes les teves criptomonedes com a garantia per demanar un préstec DeFi i la posició deixa de complir les condicions de seguretat del protocol. En aquest moment, part de la garantia pot vendre's automàticament per reduir o cancel·lar el deute.

Dit de manera senzilla, pensa en un mecanisme de protecció. El protocol intenta actuar abans que el deute superi la garantia. Per al prestatari pot significar materialitzar una pèrdua i assumir una penalització de liquidació.

Per això, entendre el risc de liquidació exigeix mirar com evolucionen el deute, la garantia i les regles del protocol.

Les quatre variables que determinen una liquidació

Una liquidació DeFi depèn de quatre peces que has de mirar juntes.

1. Valor del col·lateral. El col·lateral és l'actiu que diposites com a garantia. Si perd valor, també disminueix el suport del deute.

2. Deute. Com més gran sigui el que deus enfront del valor de la garantia, menys marge tindràs. Aquí entra en joc l'LTV o loan to value, que relaciona la quantitat prestada amb el valor del col·lateral.

3. Llindar de liquidació. El llindar de liquidació marca el punt a partir del qual la posició pot deixar de considerar-se suficientment mantinguda.

4. Preu aportat per l'oracle. L'oracle proporciona al contracte intel·ligent una referència del mercat. Sense aquesta dada, el protocol no sabria quin és el preu del col·lateral ni si la posició continua sent solvent. (ENLLAÇ A ARTICLE ORACLE)

Les regles canvien segons l'actiu i el protocol així que revisa-les abans d'obrir un préstec DeFi.

LTV: quant has demanat prestat enfront del col·lateral

El LTV, o loan-to-value, relaciona el deute amb el valor de la garantia. És una mètrica clau per saber quant marge queda.

Si diposites 10.000 euros i demanes 5.000, el LTV és del 50%. Això significa que el deute equival a la meitat de la garantia.

Convé diferenciar el LTV actual del màxim permès. Que el protocol accepti cert nivell no significa que sigui prudent utilitzar-lo. Com més alt sigui el loan-to-value, més a prop pots quedar del límit si baixa el preu del col·lateral.

Llindar de liquidació i health factor

El llindar de liquidació indica quan una posició pot ser liquidada. No té per què coincidir amb el màxim permès per demanar prestat.

Molts protocols resumeixen la situació mitjançant el health factor. La fórmula canvies segons el sistema, però la lògica és senzilla, com més alt sigui, més marge existeix. A mesura que s'acosta a 1, augmenta el risc de liquidació.

Un health factor de 1 no és còmode: és el límit. Per sota, pot començar una liquidació DeFi.

Exemple complet: d'una posició sana a una liquidació

Imagina 10.000 euros en ETH com a col·lateral, un deute de 5.000 i un llindar de liquidació del 80 %.

Fase 1. Una posició sana

A l'inici, el LTV és del 50% i el health factor es situa en 1,60. Hi ha marge per absorbir certa caiguda del preu del col·lateral.

Fase 2. El marge comença a reduir-se

El mercat cau i la garantia passa a valer 7.000 euros. A la vegada, els interessos fan créixer lleugerament el deute. El LTV puja i el health factor baixa. No has demanat més diners, però la posició és menys resistent.

Fase 3. Preliquidació

Si la garantia continua caient, la posició s'acosta al llindar de liquidació. Un health factor de 1,01 significa que queda poquíssim marge. Una petita variació addicional pot disparar el risc de liquidació.

Fase 4. Es creua el límit

Finalment, la garantia baixa fins a uns 6.500 euros i el deute ronda els 5.250. El LTV passa al 80,8% i el health factor cau a 0,99. La posició ja pot entrar en liquidació en cripto.

Aquest exemple ajuda a entendre què és una liquidació a la pràctica: és el resultat d'una relació que s'ha anat deteriorant.

Què passa durant la liquidació

Quan es supera el límit, el protocol intenta reduir el deute abans que la garantia sigui insuficient. En molts sistemes intervé un liquidador, que pot ser un usuari, un bot o una entitat especialitzada.

El liquidador torna a pagar part del deute i rep col·lateral amb un incentiu, que per al prestatari es tradueix en una penalització de liquidació.

La liquidació DeFi pot ser parcial o total. En una liquidació parcial només es cancel·la part del deute i es ven la garantia necessària per millorar la ràtio de col·lateral. Si el deteriorament és major, el protocol pot tancar una part més àmplia o tota la posició.

Per això, una liquidació en cripto no implica necessàriament perdre tota la garantia. Depèn de les regles del protocol i de l'estat de la posició.

El paper de l'oracle i del liquidador

Per executar el procés, el contracte necessita conèixer el valor de l'actiu. L'oracle aporta aquest preu i els bots poden vigilar contínuament les posicions susceptibles de liquidació en cripto.

L'automatització pot ser ràpida i si es compleixen les condicions, un liquidador pot actuar sense un avís previ suficient.

En el cas d'Aave, març de 2026, un problema de preus va reduir temporalment la valoració de wstETH i va desencadenar al voltant de 27 milions de dòlars en liquidacions. El cas demostra com una variació en el preu utilitzat pel protocol pot fer que posicions que semblaven solvents creuïn ràpidament el seu límit.

Quatre formes d'acostar-se al límit

Una posició es pot deteriorar per diversos camins. Entendre'ls ajuda a evitar una liquidació.

1. Cau el valor del col·lateral. Si la garantia passa de 10.000 a 8.000 euros mentre el deute segueix en 5.000, el LTV augmenta i la ràtio de col·lateral empitjora. Baixa el preu del col·lateral i queda menys suport.

2. Puja l'actiu prestat. La garantia es pot mantenir estable, però si deus una criptomoneda el preu de la qual augmenta, també augmenta el valor del teu deute.

3. Creix el deute per interessos. Un préstec DeFi pot acumular interessos. La relació deute-garantia empitjora tot i que el mercat gairebé no es mogui.

4. Una stablecoin perd la paritat. Si utilitzes una stablecoin com a col·lateral i cotitza per sota de la seva referència, la garantia val menys. Si és l'actiu que deus i puja per sobre de la paritat, augmenta el valor del deute.

Com reduir el risc abans que existeixi urgència

La millor manera d'evitar una liquidació és dissenyar la posició amb marge des del principi. No existeix un percentatge universalment segur sinó que depèn de la volatilitat, la liquidesa i les regles del protocol.

Un LTV inicial conservador deixa més espai enfront del llindar de liquidació. Convé pensar quin actiu demanaràs prestat i mantenir certa liquidesa fora de la posició.

Abans d'obrir un préstec DeFi, revisa la ràtio de col·lateral, el cost dels interessos, la possible penalització de liquidació i què passa si el mercat es mou amb rapidesa. Aquest treball previ redueix el risc de liquidació.

Mantenir un coixí que consideri la volatilitat real

Utilitzar tot el poder de préstec deixa poc marge. Com més volàtil sigui la garantia, més fàcil és que el preu del col·lateral canviï amb força.

També importa la correlació entre els actius. Si els dos costats de la posició es comporten de manera diferent durant una crisi, la ràtio de col·lateral es pot deteriorar més ràpid del que s'esperava.

La velocitat d'actualització del preu també compta. Per això no n'hi ha prou amb mirar una xifra estàtica.

Alertes, automatització i congestió

Les alertes et poden avisar quan empitjora la ràtio de col·lateral o augmenta el risc de liquidació, però no garanteixen que puguis actuar a temps.

Durant una caiguda ràpida hi pot haver congestió, comissions altes o retards. Una transacció per afegir garanties o reduir deute podria arribar després que s'activi una liquidació DeFi.

Les eines automàtiques tampoc eliminen el risc: afegeixen permisos i possibles errors. Són d'ajuda, no substitueixen un bon marge.

Reduir deute, afegir col·lateral o tancar

Si la posició empitjora, tens tres camins.

1. Reduir deute baixa directament el LTV. Si deus 6.000 euros enfront d'una garantia de 10.000 i amortitzes 1.000, la relació millora immediatament.
2. Afegir col·lateral també millora les mètriques, però així estàs posant més capital en una posició deteriorada. Matemàticament millora la ràtio de col·lateral i econòmicament, augmenta la teva exposició.
3. Tancar la posició elimina totalment o parcialment el risc del préstec. Et pot obligar a assumir una pèrdua, però evita continuar aportant capital a una posició deteriorada.

Liquidació en lending vs liquidació en futurs

No convé barrejar tots dos mecanismes. En lending, una liquidació en cripto està relacionada amb un deute mantingut per una garantia. En futurs, la posició és palanquejada i ha de mantenir un marge mínim.

En un préstec, el loan-to-value i el valor de la garantia són fonamentals. En futurs es parla més de preu de liquidació i marge de manteniment.

També canvia el cost. En futurs perpetus hi pot haver funding, un pagament periòdic que el trader paga o rep. En lending, el cost principal és l'interès.

Per això, les grans xifres de liquidacions que apareixen en notícies sobre futurs no descriuen exactament una liquidació DeFi. En derivats es tanca una posició el marge de la qual ja no suporta les pèrdues; en lending, el protocol protegeix un deute mantingut.

Què queda després d'una liquidació

Si la liquidació és parcial, pot quedar deute pendent i també part del col·lateral. Si és total, s'utilitza la garantia necessària per cancel·lar el deute i aplicar la penalització de liquidació.

Si sobra garantia, continua pertanyent a l'usuari segons les regles del protocol i les operacions queden enregistrades on-chain.

En condicions normals, una liquidació DeFi intenta actuar abans que la garantia sigui insuficient. Però una caiguda extrema, manca de liquidesa o problemes de preus poden impedir una execució a temps.

Si el deute supera el que es pot recuperar, apareix la bad debt o deute incobrable. Aleshores la pèrdua ja no afecta només el prestatari: el protocol necessita mecanismes per absorbir-la.

Conclusió

Una liquidació en cripto no depèn únicament que el mercat pugi o baixi. És el resultat d'una relació dinàmica entre deute, garantia, interessos i preus.

La clau per entendre què és una liquidació està en observar com canvia aquesta relació. Una posició còmoda pot acostar-se poc a poc al límit tot i que no facis cap operació.

La millor defensa és actuar abans de la urgència: obrir amb marge, conèixer les regles i vigilar el risc de liquidació. Si esperes fins a l'últim moment per evitar una liquidació, depenem que el mercat, la xarxa i les teves transaccions responguin just quan els necessites.

Demanar prestat utilitzant criptoactius com a garantia pot ser útil, però exigeix seguiment. Com més lluny mantinguis la posició del límit i millor entenguis les seves variables, major control tindràs sobre una possible liquidació en cripto.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Durant els primers anys de les finances descentralitzades (DeFi), no era estrany trobar protocols que prometien APY del 200 %, 500 % o fins i tot superiors. Semblava que els diners creixien sols. Tanmateix, moltes d'aquelles rendibilitats tenien un detall important: una part molt significativa procedia d'emetre nous tokens, no d'una activitat econòmica que generés ingressos.

Amb el temps es va començar a popularitzar un concepte que intentava diferenciar tots dos models: el real yield. La idea era senzilla. En lloc de recompensar els usuaris únicament creant més tokens, alguns protocols van començar a repartir part dels ingressos del protocol, com les comissions pagades pels usuaris o els interessos cobrats en préstecs.

Això no significa que el real yield en DeFi sigui automàticament millor ni que estigui lliure de riscos. Un negoci pot generar ingressos reals i, així i tot, passar per mals moments. Igual que un restaurant pot estar ple un divendres a la nit i patir pèrdues durant la resta de la setmana, un protocol també pot experimentar cicles de més o menys activitat.

La clau està a entendre qui paga realment el rendiment, d'on surten aquests diners i quant de temps es podria mantenir. Si aprens a respondre aquestes preguntes, començaràs a distingir entre una rendibilitat cridanera i un rendiment sostenible.

La pregunta central: qui paga el rendiment?

Quan un protocol anuncia un APY elevat, val la pena fer una pausa abans de fixar-se únicament en la xifra. La primera pregunta hauria de ser una altra: Qui està pagant aquest rendiment?

Sembla obvi, però moltes vegades passem directament al percentatge sense preguntar-nos d'on surten els diners. Pensa en un concert. Si veus focs artificials, pantalles gegants i efectes especials, saps que algú està finançant tot aquest espectacle: les entrades, els patrocinadors o tots dos. En DeFi passa exactament el mateix. Si un protocol reparteix beneficis, aquests fons han de procedir d'alguna banda.

El recorregut acostuma a seguir tres passos:

• Algú paga per utilitzar un servei.
• El protocol obté ingressos.
• Part d'aquests ingressos es distribueix entre els usuaris.

Si no pots identificar aquest recorregut, probablement encara no entens què hi ha darrera de l'APY.

Fonts d'ingressos que poden finançar el real yield

No tots els ingressos del protocol procedeixen de la mateixa activitat. Alguns arriben gràcies a les comissions del protocol que paguen els qui intercanvien actius en un exchange descentralitzat. Altres neixen dels interessos que paguen els prestataris en plataformes de lending. També poden existir ingressos procedents de liquidacions automàtiques, derivats financers, mercats d'opcions o fins i tot actius del món real tokenitzats. Tots ells poden contribuir al real yield en DeFi, però no tenen el mateix nivell d'estabilitat.

Un protocol molt actiu durant una setmana pot veure reduïts els seus ingressos si disminueix el volum d'operacions. Per això convé distingir entre ingressos puntuals i un rendiment sostenible.

Ingressos bruts enfront d'ingressos repartibles

Un altre error habitual consisteix a pensar que tot el que ingressa un protocol acaba arribant als usuaris. No és així. Abans de repartir beneficis, molts protocols han de cobrir costos de funcionament, recompensar “validadors”, mantenir fons de seguretat o alimentar la tresoreria del projecte.

És semblant a una productora de cinema. Una pel·lícula pot recaptar cent milions d'euros en taquilla. Això no significa que aquests cent milions siguin beneficis. Primer cal descomptar salaris, distribució, publicitat i moltes altres despeses. En DeFi passa exactament el mateix. Els ingressos del protocol són el punt de partida, no necessàriament els diners disponibles per repartir.

Per a què serveixen els incentius en tokens?

Parlar de real yield no significa que les emissions de tokens siguin sempre una cosa negativa. De fet, molts projectes les utilitzen per raons perfectament legítimes. Els incentius DeFi poden servir per atreure liquidesa en les primeres fases, recompensar els primers usuaris, descentralitzar la propietat del protocol o impulsar un nou producte. El problema apareix quan es presenten com si fossin una font permanent de rendibilitat.

És com quan una plataforma de streaming ofereix tres mesos gratis per captar clients. Aquesta promoció pot tenir molt de sentit al principi, però ningú no espera que duri per sempre. Les emissions de tokens compleixen una funció semblant. Mentre hi hagi una estratègia al darrere, poden resultar útils. El més important és no confondre-les amb ingressos recurrents.

Com descompondre un APY DeFi

Quan observis un APY elevat, intenta dividir-lo mentalment en diverses peces. En termes senzills, ho podríem expressar així: APY brut = rendiment base + comissions + incentius

Però aquest no és encara el resultat final. Després convé descomptar aspectes com:

• Costos de transacció.
• Possible dilució causada per noves emissions de tokens. 
• Caiguda del token de recompensa.
• Riscos associats a l'estratègia.

Només aleshores començaràs a apropar-te al veritable rendiment real.

Exemple: 6 % d'interès i 14 % en incentius

En analitzar-ho descobreixes que el repartiment és el següent:

6 % procedeix d'interessos cobrats a usuaris.

14 % correspon a un token de recompensa emès pel mateix protocol.

Durant els primers mesos tot sembla funcionar. Però sis mesos després finalitza la campanya promocional i les emissions de tokens es redueixen dràsticament. A més, el preu del token de recompensa cau un 50 %. L'APY inicial ja no reflecteix la realitat. És un exemple senzill, però ajuda a entendre per què el real yield intenta diferenciar entre ingressos recurrents i recompenses temporals.

Una forma senzilla d'aproximar-se al rendiment real

No existeix una fórmula universal per calcular el real yield en DeFi. Tanmateix, una idea resulta especialment útil: comparar els ingressos del protocol obtinguts durant un període amb el valor total de les recompenses repartides.

Si un protocol distribueix molt més del que genera durant llargs períodes, probablement depèn d'emissions de tokens o de fons acumulats anteriorment. Això no significa necessàriament que hagi de fracassar. Però sí indica que convé investigar un poc més.

Cinc falsos positius del real yield

No tot el que sembla real yield respon realment a una activitat sostenible. Algunes situacions poden donar aquesta impressió durant un temps. La primera apareix quan el volum d'operacions està impulsat únicament per incentius. La segona ocorre quan el protocol obté ingressos extraordinaris difícils de repetir. També pot succeir que la tresoreria subsidii temporalment les recompenses. O que existeixi apalancament ocult darrere de part de l'activitat.

Finalment, un token de recompensa que s'aprecia ràpidament pot fer que l'APY sembli molt més atractiu del que realment és. En tots aquests casos convé fer-se una pregunta molt senzilla: Continuaria existint aquest rendiment si desapareguessin els incentius actuals?

Com avaluar la qualitat del rendiment

Si vols analitzar un protocol amb calma, pots dividir la feina en quatre blocs.

La demanda és repetible?

Un protocol genera un rendiment sostenible quan els usuaris continuen pagant per utilitzar el seu servei fins i tot després que disminueixin els incentius. Si tota l'activitat desapareix en acabar una campanya promocional, probablement el model encara no estava consolidat.

En quin actiu cobres?

No és el mateix rebre una stablecoin consolidada que un token de recompensa acabat d'emetre. Com menor sigui la liquidesa del token, més gran pot ser la pressió venedora quan molts usuaris intentin convertir les seves recompenses en altres actius.

Com funciona la tokenomics?

La tokenomics, és a dir, el conjunt de regles que regulen l'emissió i distribució d'un token, influeix directament sobre la dilució. Si cada mes apareixen milions de nous tokens en circulació, la teva participació relativa pot disminuir tot i que continuïs rebent recompenses. És semblant a dividir una pizza entre cada vegada més persones. Cada porció acaba sent més petita.

Quins riscos necessites assumir?

Finalment convé preguntar-se què has de fer per capturar aquest rendiment:

• Cal bloquejar actius?
• Aportar liquidesa?
• Participar en yield farming?
• Creuar fons mitjançant un bridge entre diferents xarxes?

El real yield i el risc de l'estratègia són dues qüestions diferents.

Comparació de dos protocols

Imagina dos protocols diferents. Tots dos anuncien un APY del 12 %. El primer obté la major part del seu rendiment real gràcies a les comissions del protocol que paguen els seus usuaris. El segon reparteix un APY semblant, però depèn gairebé per complet de noves emissions de tokens. Significa això que el primer sigui automàticament millor? No necessàriament.

Potser els seus ingressos siguin molt variables. Potser el segon estigui passant per una fase inicial perfectament planificada. La diferència és que ara saps quines preguntes fer abans de treure conclusions.

Per què el real yield també pot desaparèixer

Fins i tot un protocol que genera autèntics ingressos del protocol pot passar per moments complicats.

• El volum d'operacions pot disminuir.
• Poden aparèixer competidors.
• Canvis regulatoris o decisions de governança poden alterar el repartiment de beneficis.
• També es poden reduir els marges del negoci.

En altres paraules, el real yield no elimina el risc empresarial. Simplement ajuda a identificar millor d'on procedeixen els diners.

Conclusió

El concepte de real yield en DeFi va néixer per respondre a una pregunta molt senzilla: d'on surten realment els diners que estic guanyant? Respondre-hi implica seguir el recorregut complet dels fons: des de l'usuari que paga per utilitzar un servei fins a l'usuari que rep la recompensa. En aquest camí apareixen les comissions del protocol, els interessos, les emissions de tokens, els incentius DeFi i tots els costos necessaris per mantenir el sistema en funcionament.

Si estàs analitzant un protocol, intenta no quedar-te únicament amb l'APY anunciat. Mira també la tokenomics, la possible dilució, l'origen del token de recompensa i la capacitat del projecte per mantenir un rendiment sostenible quan desapareguin els incentius extraordinaris.

Al cap i a la fi, el real yield no consisteix a trobar un protocol perfecte. Consisteix a aprendre a distingir entre un rendiment que depèn de crear més tokens i un altre que neix perquè algú, en algun lloc, està pagant per un servei que considera realment útil.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Fa uns anys n'hi havia prou amb fer staking perquè uns actius comencessin a generar rendiment mentre contribuïen a la seguretat d'una blockchain. Avui ha aparegut un nou concepte que dóna una volta més a aquesta idea: el restaking.

Una forma senzilla d'entendre-ho és imaginar el dipòsit de seguretat que deixes en llogar un habitatge. Aquests diners serveixen com a garantia que compliràs unes determinades condicions. Ara imagina que el propietari et proposa utilitzar aquesta mateixa garantia per cobrir també el garatge i el traster. No has d'aportar més diners, però sí que acceptes més responsabilitats. Si alguna cosa surt malament en qualsevol d'aquests espais, aquesta garantia es pot veure afectada.

Això és, en essència, el restaking. Consisteix a reutilitzar una garantia que ja estava protegint una blockchain per assegurar altres serveis. A canvi, l'usuari pot obtenir recompenses addicionals. La contrapartida és evident: aquesta mateixa garantia queda exposada a noves obligacions i a nous riscos.

En els darrers mesos, el restaking d'ETH ha guanyat protagonisme gràcies a protocols com EigenLayer, que han popularitzat el concepte de seguretat compartida. Però abans de fixar-se en els possibles rendiments convé entendre quin problema intenta resoldre, com funciona el restaking i per què aquesta rendibilitat extra mai és gratuïta.

Primer Staking, Després Restaking

Abans de respondre què és el restaking, val la pena recordar què fa l'staking.

En una blockchain “Proof of Stake”, els usuaris bloquegen part de les seves criptomonedes per ajudar a validar transaccions i mantenir segura la xarxa. Com a compensació reben una part de les comissions o de l'emissió del protocol. El restaking afegeix un pas més. Aquesta mateixa garantia pot utilitzar-se també per protegir altres protocols o aplicacions que necessiten suport econòmic per funcionar correctament.

És semblant a un equip de seguretat contractat per a un concert. Quan acaba l'esdeveniment, en lloc de tornar a casa, aquest mateix equip comença a treballar també en un festival, un museu i un estadi. El personal continua sent el mateix, però ara respon davant de molts més escenaris. La diferència sembla petita, tot i que canvia completament l'abast de la garantia.

Quin problema intenta resoldre el restaking

Cada nou protocol blockchain necessita algun sistema que garanteixi el seu funcionament correcte. Oracles, ponts entre cadenes o capes de disponibilitat de dades requereixen persones o entitats que validin informació i responguin econòmicament si alguna cosa falla.

Fins fa poc, cada projecte havia de construir aquest sistema pràcticament des de zero. El restaking proposa un enfocament diferent: aprofitar una infraestructura de seguretat que ja existeix. Aquí entra en joc l'anomenada seguretat compartida. En lloc de crear milers de petits grups independents de “validadors”, diferents projectes poden recolzar-se sobre una mateixa base de capital i d'operadors.

Un dels casos més coneguts és EigenLayer, encara que no s'ha de confondre un protocol concret amb tot el concepte de restaking. La seva popularitat ha servit per demostrar que una mateixa garantia pot utilitzar-se per protegir diversos serveis alhora.

És una idea semblant a la d'un plató de cinema. Construir-ne un per a cada pel·lícula seria molt costós. Compartir-lo entre diferents produccions permet aprofitar molt millor els recursos... sempre que l'organització sigui impecable.

Com funciona el restaking pas a pas

Encara que la tecnologia que hi ha al darrere sigui complexa, el procés es pot resumir en quatre passos.

Actiu en staking o token de staking líquid

Tot comença amb uns actius que ja participen en staking. Alguns usuaris fan restaking d'ETH directament. Altres utilitzen un token derivat de l'staking, conegut com a LST (Liquid Staking Token). També existeixen protocols que emeten un token de restaking líquid o LRT, que representa aquesta posició reutilitzada. Cada alternativa incorpora diferents dependències i diferents nivells de complexitat.

Delegació a un operador

Després, aquests actius es deleguen en un dels operadors del sistema. Els operadors són els qui fan el treball tècnic necessari per validar els diferents serveis. La seva experiència, infraestructura i forma de gestionar els nodes poden influir tant en les recompenses com en el nivell de risc.

No és gaire diferent d'escollir un pilot per a una carrera de resistència. El cotxe pot ser excel·lent, però gran part del resultat dependrà de qui estigui al volant.

Selecció dels AVS

El següent pas consisteix a decidir quins serveis validats activament (Actively Validated Services o AVS) rebran aquesta seguretat. Encara que el nom resulti tècnic, la idea és senzilla. Un AVS és un servei que necessita comprovar contínuament que tot funciona correctament.

Es pot tractar d'un oracle, d'un pont entre blockchains o d'una capa encarregada de verificar la disponibilitat de dades. Cadascun té les seves pròpies normes, les seves pròpies recompenses i també les seves pròpies penalitzacions.

Recompenses i slashing

A canvi d'assumir aquestes noves responsabilitats, l'usuari rep recompenses addicionals. Tanmateix, també accepta noves condicions. Si un operador incompleix les regles d'algun d'aquests AVS, es pot produir un slashing, una penalització que redueix part del capital utilitzat com a garantia.

La diferència respecte a l'staking tradicional és important: l'slashing es pot originar fora de la blockchain on va començar el dipòsit inicial.

Qui participa en el sistema

Encara que des de fora sembli un únic mecanisme, el restaking reuneix diversos participants amb funcions molt diferents. El “restaker” aporta el capital. Els operadors fan el treball tècnic. Els AVS utilitzen aquesta infraestructura per assegurar els seus propis serveis. I, finalment, altres protocols o aplicacions aprofiten tot aquest ecosistema per construir nous productes.

És semblant als crèdits finals d'una pel·lícula. Normalment recordem els protagonistes, però al darrere hi ha directors, tècnics, especialistes i desenes de professionals la tasca dels quals resulta imprescindible.

Staking vs Liquid Staking vs Restaking

Els tres conceptes solen aparèixer junts, però no signifiquen el mateix. L'staking busca protegir una blockchain. El liquid staking afegeix liqüiditat mitjançant un token que representa els actius bloquejats. El restaking reutilitza aquesta garantia per oferir seguretat compartida a altres serveis.

Una bona comparació seria la d'una casa. L'staking equival a tancar la porta amb clau. El liquid staking seria tenir una còpia autoritzada d'aquesta clau. El restaking consisteix a utilitzar a més aquesta mateixa clau per obrir altres edificis que també necessiten vigilància. Cada pas afegeix utilitat... i també noves dependències.

La promesa: més eficiència, més recompenses

Per què tant d'interès al voltant d'EigenLayer i del restaking d'ETH? Perquè promet millorar l'eficiència del capital. Els nous projectes poden accedir a una infraestructura de seguretat sense construir-la des de zero. Els usuaris, per la seva banda, tenen accés a noves recompenses utilitzant uns actius que ja estaven generant rendiment mitjançant staking.

La idea és atractiva, però convé no confondre eficiència amb absència de risc.

A Els Venjadors, un mateix superheroi pot participar en diverses missions alhora dins de l'univers Marvel. Això n'augmenta la utilitat... però també fa que qualsevol error tingui conseqüències en moltes més històries. Amb el restaking passa una cosa semblant.

Per què el risc també es reutilitza

Si la gran promesa del restaking és reutilitzar la seguretat, el seu principal desafiament consisteix en el fet que també reutilitza el risc. Cada nou AVS, cada nou permís i cada nou contracte amplien la superfície sobre la qual pot aparèixer un problema.

El primer d'aquests riscos és l'slashing. Un error d'un operador pot afectar simultàniament diversos serveis que en depenen.

A això s'hi suma la complexitat dels contractes intel·ligents. Cada actualització, cada integració i cada permís addicional fan més difícil comprendre totes les conseqüències d'una possible fallada.

Quan a més hi intervé un token de restaking líquid, apareix un altre element important: el seu preu es pot separar temporalment del valor de l'actiu que representa. Aquest fenomen, conegut com a depeg, pot afectar especialment els qui utilitzen aquest token com a garantia en altres protocols.

Finalment, tampoc no convé oblidar la possible concentració d'operadors o de proveïdors de LST. Un ecosistema molt eficient també es pot tornar massa dependent d'uns quants actors.

La recompensa extra no és gratis

Les recompenses del restaking solen procedir de diverses fonts: la rendibilitat base de l'staking, els pagaments fets pels AVS i, en alguns casos, incentius temporals per atreure usuaris. Sobre el paper el rendiment pot semblar molt atractiu. No obstant això, les comissions, la desaparició d'aquests incentius, una caiguda del valor dels tokens rebuts o un episodi de slashing poden modificar notablement el resultat final.

És semblant a les promocions de les plataformes de streaming. El preu del primer mes sol ser espectacular. El més important és comprovar quant acabaràs pagant quan desaparegui l'oferta.

Un exemple de fallada en cadena

Imaginem que un usuari fa restaking utilitzant un LST. Després rep un LRT, l'empra com a garantia en un altre protocol i, poc després, aquest token perd liqüiditat. Encara que l'actiu original continuï existint, la plataforma on estava dipositat pot decidir liquidar automàticament la posició.

El problema no va començar a Ethereum. Tampoc al protocol inicial. Va ser la suma de diverses dependències la que va acabar desencadenant l'efecte dominó.

Què ha d'entendre l'usuari abans de participar

Abans de participar en un protocol de restaking, val la pena respondre unes quantes preguntes.

• Quin actiu estic dipositant?
• Qui gestiona els operadors?
• Quins AVS estic ajudant a assegurar?
• Quines situacions poden provocar un slashing?
• Com puc retirar els meus fons?
• D'on procedeixen realment les recompenses?

Comprendre aquestes respostes sol ser molt més important que fixar-se únicament en l'APY anunciat.

Conclusió

Després d'entendre què és i com funciona el restaking, resulta evident per què aquesta tecnologia ha despertat tant d'interès. Reutilitzar una garantia ja existent permet crear una infraestructura més eficient i facilita que nous serveis es puguin desenvolupar sense construir des de zero el seu propi sistema de validació.

Tanmateix, aquesta eficiència també implica acceptar noves obligacions. El restaking no només reutilitza capital; reutilitza confiança, responsabilitats i riscos. Cada AVS, cada operador i cadascun dels contractes intel·ligents incorporen noves dependències que convé conèixer abans de buscar una rendibilitat superior.

Com passa amb moltes innovacions en el món blockchain, la veritable pregunta no és quant pots guanyar, sinó si entens exactament què estàs recolzant amb els teus actius.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Nota: Última revisió del contingut: agost de 2026

Important: aquest article té un objectiu divulgatiu i explica, de forma general, com afecta la regulació europea als usuaris de DeFi. No constitueix assessorament jurídic, fiscal ni financer. La normativa evoluciona amb rapidesa i alguns aspectes se segueixen interpretant o desenvolupant mitjançant noves directrius.

Durant molts anys, les criptomonedes van créixer molt més ràpid que les normes que intentaven regular-les. Mentre apareixien nous protocols, wallets i aplicacions DeFi gairebé cada setmana, la legislació avançava a un altre ritme. Això ha començat a canviar.

La Unió Europea ha posat en marxa un dels marcs regulatoris més amplis del món per als criptoactius, encapçalat per MiCA (Markets in Crypto-Assets Regulation). A això se sumen normes com la Travel Rule, enfocada a les transferències de criptoactius, o DAC8, relacionada amb l'intercanvi d'informació fiscal entre administracions. Però aquí apareix un dubte molt freqüent:

Tot DeFi queda regulat? La resposta curta és no.

I la resposta llarga —que és la interessant— és que depèn de qui presta el servei, quines funcions realitza i fins a quin punt existeix un intermediari identificable. Pensa en Internet. La legislació pot afectar una plataforma com Netflix de forma diferent a com afecta el protocol HTTP o el propi navegador. En DeFi passa una cosa semblant: no és el mateix el protocol, la web des de la qual accedeixes o l'empresa que presta determinats serveis.

En aquest article veurem què significa realment la regulació DeFi a Europa, què canvia per a l'usuari europeu i quins aspectes continuen sent responsabilitat de cada persona encara que existeixi un nou marc legal.

Primer: protocol, interfície i proveïdor no són el mateix

Quan parlem de DeFi a Europa, solem utilitzar la paraula "protocol" per referir-nos a moltes coses distintes. No obstant això, convé separar-les perquè la regulació també ho fa. D'una banda hi ha el protocol, és a dir, el conjunt de smart contracts (programes que executen automàticament determinades funcions a la blockchain). Després trobem la interfície o frontend, la pàgina web des de la qual interactues amb aquests contractes. I, finalment, pot existir una empresa que presta determinats serveis al voltant del protocol: custòdia, intercanvi, atenció al client o execució d'ordres.

Encara que tot sembli formar part d'una mateixa aplicació, jurídicament poden ser elements completament diferents. És semblant a veure una pel·lícula en una plataforma de streaming. La pel·lícula, l'aplicació i el proveïdor d'Internet formen part de l'experiència, però cadascun té responsabilitats distintes. Amb la regulació DeFi a Europa succeeix exactament igual.

On entra MiCA i on segueixen existint preguntes

El gran canvi regulatori europeu és MiCA. El seu objectiu principal consisteix a establir un marc comú per a emissors de criptoactius i empreses que presten determinats serveis relacionats amb ells dins de la Unió Europea. En altres paraules, MiCA intenta que un usuari tingui unes regles relativament homogènies independentment del país europeu on operi. No obstant això, MiCA no respon automàticament a totes les preguntes relacionades amb DeFi a Europa.

Quan una activitat està completament descentralitzada i no existeix un intermediari clarament identificable, l'anàlisi pot ser diferent. A més, la revisió prevista del propi marc europeu manté obert el debat sobre determinats supòsits relacionats amb protocols descentralitzats. Per això convé evitar frases massa simples com:

"Tot DeFi està regulat."

"DeFi queda completament fora de MiCA."

Cap de les dues reflecteix la realitat.

Serveis de criptoactius i autorització CASP

Un dels conceptes que més apareixeran en els pròxims anys serà CASP. Un CASP és un proveïdor de serveis de criptoactius, és a dir, una empresa que presta determinats serveis relacionats amb els criptoactius dins de l'àmbit regulat per MiCA. Depenent de les funcions que realitzi, pot necessitar autorització per operar a la Unió Europea.

Per exemple, custodiar actius de clients, executar ordres, operar una plataforma d'intercanvi o gestionar determinats serveis. Per a tu, com a usuari europeu, això significa que determinades empreses hauran de complir requisits de funcionament, informació i protecció del consumidor.

Això sí, mai hauries d'assumir que una plataforma disposa d'autorització simplement perquè la seva pàgina web tingui un disseny professional. Convé verificar sempre aquesta informació en els registres oficials.

Tokens, stablecoins i regles de l'emissor

MiCA també introdueix normes específiques per a determinats tipus de stablecoins. Aquí apareix una diferència important. No totes les stablecoins reben el mateix tractament regulatori. Existeixen categories distintes segons el mecanisme utilitzat per mantenir el seu valor. Això pot traduir-se en canvis relacionats amb la seva disponibilitat, la seva comercialització o fins i tot amb determinades polítiques aplicades pels proveïdors europeus. No significa necessàriament que una stablecoin deixi d'existir. Però sí que pot afectar com determinats CASP permeten utilitzar-la.

Què passa amb un protocol sense intermediari?

Imagina ara que interactues directament amb un contracte intel·ligent sense utilitzar una empresa que custodiï els teus fons. L'anàlisi jurídica pot ser diferent. Això no significa que automàticament quedi fora de qualsevol regulació. Tampoc implica que quedi plenament inclòs. 

Factors com l'existència d'una DAO (organització autònoma descentralitzada), un equip amb capacitat de modificar el protocol o una empresa que controli la interfície poden canviar l'anàlisi.

Què pot notar l'usuari a la pràctica

Moltes vegades la regulació sembla una cosa molt llunyana. No obstant això, els seus efectes solen aparèixer en moments molt concrets. Des de l'instant en què obres un compte fins quan retires els teus fons.

Més verificació en exchanges i serveis allotjats

Si utilitzes un exchange regulat o un proveïdor de serveis de criptoactius, probablement hagis observat un augment dels processos d'identificació. Aquí apareixen conceptes com KYC (Know Your Customer), és a dir, la verificació d'identitat del client, i AML (Anti Money Laundering), les mesures destinades a prevenir el blanqueig de capitals. Aquests procediments afecten principalment empreses regulades. No signifiquen que utilitzar una wallet autocustodiada exigeixi automàticament les mateixes verificacions tècniques.

Informació i reclamacions

Un altre canvi important té a veure amb la informació que reben els usuaris. Un CASP autoritzat sol estar obligat a facilitar documentació, advertències sobre riscos i determinats procediments de reclamació. Això millora la protecció del consumidor. Però també convé entendre els seus límits. Cap autorització evita pèrdues causades per una caiguda del mercat, un depeg, un error en signar una transacció o una fallada d'un protocol.

La regulació protegeix davant determinades conductes del proveïdor. No elimina els riscos propis de les criptomonedes.

Stablecoins i serveis disponibles

També és possible que determinats proveïdors modifiquin els parells de negociació, les recompenses o fins i tot la disponibilitat d'algunes stablecoins. No necessàriament perquè canviï la tecnologia. De vegades n'hi ha prou amb que evolucionin les obligacions regulatòries aplicables a l'emissor o al propi proveïdor.

Travel Rule: per què una transferència pot demanar més dades

Un dels conceptes que més dubtes genera és la Travel Rule. En poques paraules, estableix que quan intervenen determinats proveïdors regulats en una transferència de criptoactius, s'ha d'acompanyar certa informació sobre el remitent i el destinatari. El seu objectiu principal està relacionat amb la prevenció del frau i del blanqueig de capitals.

És important entendre que la Travel Rule no significa que totes les wallets estiguin identificades públicament. Ni crea un registre universal de propietaris. Simplement estableix obligacions per a determinats proveïdors quan participen en una transferència. Per això els procediments poden variar depenent del tipus d'operació i del proveïdor implicat.

DAC8: més transparència fiscal des de 2026

Un altre nom que escoltaràs cada vegada amb més freqüència és DAC8. Es tracta d'una directiva europea que amplia l'intercanvi automàtic d'informació fiscal relacionada amb els criptoactius. La seva finalitat consisteix a facilitar la cooperació entre administracions tributàries dels distints Estats membres. 

Per a l'usuari europeu, el missatge principal és senzill. La fiscalitat cripto adquireix un nivell de transparència molt més gran. Això no significa que canviïn automàticament els impostos. Cada país manté la seva pròpia normativa tributària. Però l'intercanvi d'informació entre administracions serà molt més ampli.

El que la regulació no fa per una posició DeFi

Aquí apareix un dels errors més habituals. Pensar que una regulació elimina els riscos econòmics. No és així. MiCA, la Travel Rule o DAC8 no impedeixen:

• Perdre les claus privades
• Signar una transacció maliciosa
• Patir una fallada d'un smart contract
• Un depeg de determinades stablecoins
• Errors d'un oracle
• Problemes en un bridge entre blockchains

La protecció del consumidor i la seguretat tècnica d'un protocol són qüestions diferents.

Tres recorreguts d'un usuari europeu

Comprar en un CASP i retirar a una wallet pròpia

Aquest serà probablement el recorregut més habitual. Compres criptoactius mitjançant un CASP, realitzes el procés de KYC, completes les verificacions necessàries i posteriorment retires els fons a una wallet autocustodiada. A partir d'aquest moment, la responsabilitat sobre les claus passa a ser exclusivament teva.

Utilitzar un frontend per accedir a DeFi

En aquest cas utilitzes una pàgina web per interactuar amb un protocol. La interfície pot canviar. Fins i tot en podrien existir diverses de diferents. Però el contracte intel·ligent subjacent continua sent el mateix. Canviar de frontend no modifica automàticament els riscos del protocol.

Interactuar directament amb un contracte

És l'escenari amb menys intermediaris. També el que ofereix menys possibilitats de suport. Si signes una operació directament contra un contracte intel·ligent, normalment no existeix un servei d'atenció al client que pugui revertir la transacció. És una mica com enviar un correu electrònic xifrat sense còpia de seguretat. L'autonomia augmenta. També la responsabilitat.

La capa nacional segueix important

Encara que existeixi un marc comú com MiCA, encara existeixen diferències importants entre països. La fiscalitat cripto, els procediments administratius, les autoritats competents o determinats períodes transitoris poden variar dins de la pròpia Unió Europea. Per això convé consultar sempre les fonts oficials corresponents al teu país de residència quan tinguis dubtes concrets.

Com mantenir-te actualitzat

La regulació canvia amb bastant rapidesa. Avui pot existir una interpretació que evolucioni d'aquí a uns mesos. Si vols mantenir-te informat, el millor és acudir periòdicament a les publicacions de la Comissió Europea, ESMA, EBA i de l'administració tributària corresponent al teu país. És molt més útil revisar aquestes fonts oficials que basar-se únicament en publicacions virals o vídeos de pocs segons en xarxes socials. Com passa amb les escenes postcrèdits de l'Univers Marvel, l'important moltes vegades arriba després de la primera versió de la història.

Conclusió

La regulació DeFi a Europa no converteix automàticament tot l'ecosistema en un entorn completament regulat ni elimina els riscos propis de les finances descentralitzades. El que sí que fa és establir un marc molt més clar per a emissors de criptoactius, CASP, determinades stablecoins, processos de verificació, transferències i obligacions d'informació.

Per a tu, com a usuari europeu, el canvi més visible apareixerà sobretot quan utilitzis proveïdors regulats, compris o vinguis criptoactius, interactuïs amb stablecoins o hagis de complir amb la fiscalitat cripto derivada de les teves operacions.

No obstant això, l'autocustòdia continua implicant una enorme responsabilitat personal. Una wallet autocustodiada et dóna més control sobre els teus actius, però també significa que ets tu qui protegeix les claus, revisa cada transacció i avalua els riscos tècnics del protocol que utilitzes.

En altres paraules, MiCA pot ajudar-te a entendre millor qui presta determinats serveis i sota quines normes opera. Però cap regulació pot substituir una cosa que continuarà sent imprescindible: comprendre com funciona la tecnologia abans de prémer el botó de “Confirmar”.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Si tens criptomonedes, segurament hagis vist l'opció de fer staking i rebre recompenses. Per entendre què és l'staking, pensa en una participació econòmica que ajuda a protegir determinades xarxes Proof of Stake. Aportes o assignes tokens i pots rebre recompenses d'staking, però no són fixes ni garantides: una caiguda del preu, les comissions o una penalització poden anul·lar el que has guanyat.

Per què una Blockchain necessita staking

Una blockchain necessita acordar quines operacions són vàlides i qui pot afegir el següent bloc sense dependre d'una autoritat central. Aquest és el problema del consens.

A les xarxes de prova de participació, l'staking forma part de la solució. Els participants comprometen criptomonedes com a garantia econòmica i el protocol les utilitza per organitzar la validació de blocs.

La idea és alinear incentius. Qui participa té alguna cosa a perdre si incompleix les regles. Així, l'staking de criptomonedes ajuda a la seguretat de moltes xarxes basades en Proof of Stake.

Validadors, delegadors i blocs

El validador executa la infraestructura necessària per participar directament: manté un node operatiu, verifica operacions i, segons la xarxa, pot proposar o confirmar blocs.

En moltes xarxes existeix la delegació. Aquí l'usuari assigna tokens a un validador sense mantenir un node propi. Les recompenses d'staking es reparteixen segons les regles del protocol i poden descomptar una comissió. La forma d'escollir qui proposa blocs i com es reparteixen les recompenses canvia segons la xarxa, per la qual cosa no convé traslladar les regles d'una blockchain a una altra.

Recompensa per comportament correcte i penalització per fallades

En una xarxa de prova de participació, el validador ha d'estar disponible i seguir les regles. Si compleix la seva funció, pot rebre recompenses d'staking per contribuir a la seguretat de la xarxa.

El temps d'activitat importa, així que una desconnexió pot reduir les recompenses o generar petites penalitzacions. No totes les xarxes tracten la inactivitat igual, per tant has d'estar atent a les regles que manegen.

Algunes també contemplen slashing per a conductes greus. Pot afectar el capital compromès, però les seves condicions depenen de cada protocol.

Com funciona l'staking pas a pas

1. Escollir una xarxa compatible: Per fer staking, primer comprova que l'actiu pertany a una xarxa Proof of Stake o a un mecanisme relacionat i revisa els seus requisits mínims.
2. Escollir com vols participar: Pots operar directament, usar la delegació, entrar en un pool d'staking o recórrer a un proveïdor. Cada opció canvia el control, la custòdia i els costos.
3. Bloquejar o delegar les criptomonedes: Segons la xarxa, els tokens poden quedar compromesos o assignats a un node. Algunes blockchains afegeixen un període d'activació abans de generar recompenses.
4. Començar a rebre recompenses: Una vegada activa la participació, comences a acumular recompenses d'staking. La quantitat depèn dels tokens aportats, les regles, el rendiment i les comissions.
5. Sol·licitar la retirada: Quan vulguis sortir, sol·licites la retirada o desactivaràs la participació. Pot existir un període de desbloqueig, així que recuperar els tokens no sempre és immediat. Entendre com funciona l'staking també implica saber quant trigaràs a tornar a disposar-ne.

• quant pots rebre com a recompensa
• quant de temps trigaries a recuperar els teus actius si decideixes sortir.

D'on surten les recompenses de l'staking

Les recompenses d'staking solen procedir de dues fonts: emissió de nous tokens i comissions pagades per utilitzar la xarxa.

El protocol pot crear noves unitats per als qui participen en la validació o repartir part de les comissions de transacció. La barreja depèn de cada sistema.

La taxa en fer staking canvia amb la inflació o emissió, el percentatge total compromès, les regles del protocol i el rendiment del validador. El percentatge total de monedes compromeses també pot influir en el repartiment, encara que l'efecte exacte depèn del disseny econòmic de la xarxa.

També compten les comissions del pool d'staking o de la plataforma. Per això, un APR o APY és una referència, no una promesa.

Per què una taxa alta no equival a un guany alt

En començar amb l'staking de criptomonedes és fàcil fixar-se només en el percentatge. Imagina 1.000 tokens i una recompensa del 10%. Al cap d'un any tindries 1.100.

Si al principi cada token val 2 euros, partes de 2.000 euros. Tenir més unitats no indica encara quant has guanyat en moneda fiat.

A partir d'aquí es poden donar dos escenaris molt diferents:

• Escenari 1: el preu segueix en 2 euros. Els teus 1.100 tokens valdrien 2.200 euros i la recompensa augmentaria el valor de la posició.
• Escenari 2: el preu cau a 1 euro. Els teus 1.100 tokens valdrien 1.100 euros. Has rebut tokens, però la teva posició val menys.

Formes de fer staking

No existeix una única forma de fer staking. Segons la xarxa, els teus coneixements i el control que vulguis mantenir, pots participar directament o recolzar-te en tercers.

La imatge resumeix les principals alternatives i permet comparar control, dificultat, custòdia, liqüiditat i costos.

Staking individual

L'staking individual consisteix a participar directament com a validador i assumir l'operació del node.

És l'opció amb més control, però exigeix mantenir el programari, vigilar la disponibilitat i resoldre incidències. També implica costos d'infraestructura i major responsabilitat.

Algunes xarxes de prova de participació exigeixen un capital mínim per ser validador. Convé revisar aquest requisit i les condicions de sortida i penalització.

Staking delegat

L'staking delegat permet participar en una xarxa de prova de participació sense gestionar un node. Els teus tokens recolzen un validador ja actiu.

La delegació no sempre implica cedir la custòdia: en moltes xarxes mantens els tokens a la teva wallet. Revisa la comissió i el rendiment, perquè una baixa disponibilitat pot reduir el que reps.

Pools i staking mitjançant una plataforma

Un pool d'staking agrupa fons de diversos usuaris; una plataforma pot gestionar l'operativa per al client. Són opcions diferents. El primer coordina capital per participar en el protocol; la segona pot afegir les seves pròpies regles de custòdia, comissions i retirada.

Per veure-ho clar, convé separar tres conceptes:

• El protocol defineix les regles de la prova de participació: com es generen recompenses i com s'entra o se surt.
• El pool reuneix o coordina els fons de diferents usuaris per participar en aquest protocol.
• Un servei custodial rep els teus actius i gestiona el procés. A més dels riscos de la xarxa, depens de la seguretat i condicions del proveïdor.

Dos serveis d'staking de criptomonedes poden tenir estructures diferents. Revisa qui controla els fons, quina comissió cobra i com permet retirar-los.

Staking líquid

L'staking líquid lliura un token que representa la teva posició. Aquest actiu pot transferir-se o usar-se en altres protocols mentre els tokens originals continuen generant recompenses.

La flexibilitat afegeix riscos com fallades en smart contracts, falta de liqüiditat o depeg, quan el token representatiu perd la seva relació esperada amb l'actiu original.

El 2022, stETH, el token d'staking líquid de Lido, va arribar a cotitzar amb descompte respecte a ETH. La caiguda de liqüiditat va mostrar que un token representatiu no garanteix una sortida immediata en les condicions esperades.

Riscos de l'staking

Els riscos de l'staking apareixen en fases diferents. Abans d'entrar importen la xarxa, el mètode i el proveïdor; durant la participació pesen la liqüiditat, el preu i les possibles penalitzacions. En sortir, el problema pot ser el temps necessari per recuperar els actius. Si intervenen contractes intel·ligents o una empresa custodial, s'afegeixen riscos externs a la blockchain.

Volatilitat del token

Un dels principals riscos de l'staking és la volatilitat del token.

Quan fas staking, les recompenses solen pagar-se en el mateix actiu. Pots acabar amb més unitats i menys diners si el preu cau: una recompensa positiva en tokens pot coincidir amb una pèrdua en euros.

Bloqueig i període de desbloqueig

Les teves criptomonedes no sempre estaran disponibles quan vulguis vendre. Pot existir un període de bloqueig i, en sortir, un període de desbloqueig addicional. L'espera pot dependre d'una cua de sortida, del protocol o de la plataforma. Durant aquest temps, el mercat pot seguir movent-se encara que tu encara no puguis vendre o traslladar els actius.

Slashing i rendiment del validador

No és el mateix guanyar menys per inactivitat que perdre principal. Si un node falla, algunes xarxes redueixen recompenses; davant conductes greus, unes altres apliquen slashing i poden afectar el capital.

Les regles canvien segons la xarxa: ni totes les fallades es castiguen igual ni totes les blockchains utilitzen slashing.

El setembre de 2025, Ethereum va registrar un dels seus majors episodis de slashing, un error extern de gestió de claus va afectar 39 validadors. El cas va mostrar que la infraestructura també pot generar conseqüències econòmiques.

Custòdia, Smart contracts i risc del proveïdor

No totes les formes de fer staking impliquen la mateixa exposició de custòdia.

Si delegues des d'una wallet pròpia, en moltes xarxes mantens el control dels tokens mentre recolzen un validador. Segueixes exposat a les regles del protocol i al rendiment del node.

Si diposites en un smart contract, apareix el risc de vulnerabilitats del codi. Si uses un exchange custodial, depens a més de la seguretat i solvència de l'empresa.

Abans de participar, comprova qui controla els teus tokens i què necessites per recuperar-los.

Com llegir una oferta d'staking

En una oferta d'staking de criptomonedes, el percentatge sol portar-se tota l'atenció. Però per si sol diu poc.

L'oferta fictícia de la imatge ajuda a revisar el que és important:

• En quin actiu reps la recompensa? Comprova si cobres en el mateix token o en un altre i recorda que el seu preu pot variar.
• APR o APY? L'APR no incorpora la reinversió de recompenses; l'APY sí que té en compte la capitalització.
• Cada quant es paguen? L'agost de 2026, Grayscale va modificar el seu Ethereum Staking ETF per distribuir periòdicament en efectiu l'import net de les recompenses rebudes.
• Quines comissions es descompten? El validador, el pool o la plataforma es poden quedar amb una part de la taxa anunciada.
• Es capitalitzen automàticament? Si les recompenses tornen al procés poden generar-ne de noves; si s'acumulen a part, el resultat canvia.
• Quan recuperes els teus tokens? Revisa el període de desbloqueig i qui en determina el termini.
• Qui té la custòdia? No és igual mantenir els tokens a la teva wallet que dipositar-los en un contracte o una empresa.
• Què passa si falla la infraestructura? Comprova si el protocol redueix recompenses, contempla slashing o altres penalitzacions.

Staking, lending i compte d'estalvi. No són el mateix

En l'staking de criptomonedes, els actius ajuden a la seguretat d'una xarxa de prova de participació. El rendiment procedeix dels mecanismes econòmics del protocol.

En el lending, prestes els teus actius a un prestatari o a un pool de préstecs. La rendibilitat procedeix principalment dels interessos pagats per qui agafa la liqüiditat.

En un compte d'estalvi, diposites diners en una entitat financera i el banc pot pagar interessos. Ni l'staking ni el lending compten per defecte amb la protecció que pot existir per a determinats dipòsits bancaris.

Abans de comparar únicament percentatges, convé entendre què estàs fent realment amb els teus actius i d'on surt la recompensa que reps.

Conclusió

L'staking de criptomonedes pot generar recompenses en una xarxa de prova de participació, però intercanvia part de la teva liqüiditat i exposició a diferents riscos per una rendibilitat variable.

Abans de fixar-te en el percentatge, entén la xarxa, la custòdia, les comissions, el validador i les condicions de sortida. Revisa també si existeix un període de bloqueig i quant trigaràs a recuperar els tokens.

En definitiva, conèixer què és l'staking no consisteix només a saber que pots rebre més cripto. Valora els riscos de l'staking, d'on surten les recompenses i què pot passar des de l'entrada fins a la sortida.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

En l'antiguitat, un oracle era una font d'informació a la qual s'acudia per obtenir respostes abans de prendre una decisió important. En el món de les criptomonedes això segueix passant, encara que d'una altra forma: els contractes intel·ligents consulten un oracle per conèixer dades com el preu d'un actiu, abans d'executar les seves regles automàticament.

El risc és que aquest oracle interpreti o utilitzi dades externes incorrectes, desactualitzades o manipulades. Per aquest motiu, la seguretat d'una aplicació DeFi no depèn únicament de la qualitat del seu codi, sinó també de la fiabilitat dels oracles que alimenten el sistema.

Per què necessites dades que no estan a la Blockchain?

Una blockchain només coneix la informació que existeix dins de la seva pròpia xarxa però necessita dades com els preus de les cripto, quant cotitza l'euro enfront del dòlar o si s'ha produït un esdeveniment important.

Aquí entra en joc el problema de l'oracle: els contractes intel·ligents no poden accedir directament a dades externes sense comprometre la seguretat i el consens de la blockchain, per la qual cosa necessiten un mecanisme que actuï com a pont entre els dos mons. Aquest pont són els oracles de blockchain.

El recorregut d'un preu: del mercat al contracte

Quan un protocol DeFi necessita conèixer una dada de preus, aquesta informació recorre diverses etapes abans d'arribar al contracte intel·ligent. Comprendre aquest procés ajuda a identificar on poden sorgir errors i per què els oracles representen un risc potencial.

El recorregut es pot resumir així:

Selecció de fonts i mercats

La qualitat d'un oracle depèn de la qualitat de les dades que rep. Si les fonts utilitzades no representen el mercat, el preu que arribarà al contracte intel·ligent també pot ser incorrecte.

Un dels principals riscos apareix si l'oracle obté informació de mercats amb poc volum de negociació. En aquests casos, unes poques operacions poden provocar variacions importants en el preu, fent que aquest no reflecteixi el valor real de l'actiu en el mercat global.

Agregació, validació i publicació

Un cop recopilats els preus de diferents mercats, els oracles han de convertir-los en una única dada. Aquest procés, conegut com a agregació, és fonamental per reduir errors i manipulacions.

Per a això poden emprar diferents mètodes, com la mediana. Molts sistemes validen la informació descartant dades anòmales o exigint que diverses fonts independents coincideixin abans d'acceptar una actualització.

També influeixen el nombre de nodes participants i els incentius econòmics: com més operadors independents intervenen i millor alineats estiguin els seus interessos amb la seguretat del sistema, més difícil resulta manipular el resultat.

Freqüència d'actualització i consum de la dada

En els mercats financers, especialment en l'àmbit de les criptomonedes, el valor d'un actiu pot variar de forma significativa en qüestió de segons. Per això, la freqüència amb què un oracle actualitza la informació és un factor clau per a la seguretat dels protocols DeFi.

Existeixen tres mecanismes principals d'actualització:

Què pot fallar abans que el preu arribi al protocol

El recorregut del preu es pot dividir en quatre etapes: obtenció de la informació, processament per l'oracle, publicació a la blockchain i consum pel protocol. En cadascuna d'elles poden sorgir riscos diferents.

1. Fallades en l'obtenció de les dades

2. Fallades durant el processament de l'oracle

3. Fallades en la publicació de la dada

4. Fallades en el consum pel protocol

Manipulació del mercat de referència

Un dels riscos més habituals consisteix a manipular el mercat del qual obté el preu. Això sol passar en mercats amb poca liqüiditat, on una única ordre de compra o venda de gran mida pot alterar temporalment la cotització.

Això va passar en el cas MNGO. L'atacant va inflar artificialment el valor del token MNGO en mercats amb poca liqüiditat i va utilitzar aquest preu per demanar préstecs per uns 114 milions de dòlars.

A diferència d'un atac a l'oracle, aquí no es comprometen els nodes ni el sistema d'agregació, sinó la font de dades. Per reduir aquest risc, els protocols més robustos utilitzen preus de diversos mercats líquids, apliquen mètodes d'agregació i, en alguns casos, recorren al TWAP (Time-Weighted Average Price), que suavitza les variacions puntuals i dificulta aquest tipus de manipulacions.

Dades obsoletes, latència i congestió

En mercats tan volàtils com el de les criptomonedes, uns segons de retard poden fer que el preu utilitzat per un contracte intel·ligent ja no reflecteixi la realitat. Aquest desfasament és conegut com a latència.

Per això, molts protocols incorporen actualitzacions freqüents en períodes de volatilitat, límits màxims d'antiguitat del preu, oracles de suport i mecanismes que suspenen temporalment determinades operacions quan detecten que la informació ja no és suficientment recent.

Errors d'unitat, decimals o configuració

De vegades, el problema no està en l'oracle, sinó en com el protocol interpreta les dades rebudes. Un dels errors més habituals afecta els decimals. Si el protocol espera un preu amb 18 decimals i l'oracle l'envia amb 8 sense realitzar la conversió correcta, el valor utilitzat serà completament erroni.

També es poden produir fallades en utilitzar la unitat equivocada. Per exemple, un protocol pot necessitar el preu d'un token en dòlars (USD), mentre que l'oracle el proporciona enfront d'ether (ETH). Si aquesta diferència no es detecta, totes les operacions es basaran en una referència incorrecta.

Un altre risc consisteix a consultar el feed de preus equivocat, utilitzant per error el d'un altre actiu.

Col·lusió, claus compromeses i punts únics de fallada

Molts oracles milloren la seva seguretat mitjançant la participació de múltiples operadors independents.

No obstant això, aquesta protecció només existeix quan la independència és real. Es pot produir col·lusió entre operadors, el compromís de les claus criptogràfiques o l'existència de punts únics de fallada, com una infraestructura o un proveïdor compartit per diversos nodes.

Com una dada incorrecta es converteix en una pèrdua

Un error en un oracle poques vegades provoca pèrdues per si mateix. El problema apareix perquè el contracte intel·ligent considera vàlida una dada incorrecta i executa automàticament les seves regles.

És precisament el que ha passat recentment a Balance Coin, on una dada incorrecta del seu oracle va fer que es perdés un 99% del seu valor.

Encara que aquest mecanisme és comú a tots els protocols DeFi, les seves conseqüències depenen del tipus d'aplicació.

Protocols de préstecs: Si l'oracle les sobrevalora, el protocol pot concedir préstecs excessius; si les infravalora, pot executar liquidacions innecessàries.

Exchanges descentralitzats i derivats: Un preu manipulat o desactualitzat altera el càlcul de les posicions.

Stablecoins: Si aquestes es sobrevaloren, es poden emetre més tokens dels que realment estan recolzats; si es infravaloren, es poden produir liquidacions innecessàries.

En tots els casos, l'origen del problema és el mateix: el contracte intel·ligent pren decisions correctes a partir d'una informació incorrecta.

Préstecs: col·lateral infravalorat i liquidacions

Els protocols de préstecs utilitzen els oracles per valorar les garanties dipositades pels usuaris. Amb aquest preu calculen quant poden prestar i quan una posició s'ha de liquidar.

Preu massa baix: liquidacions innecessàries: Si l'oracle infravalora la garantia, el protocol creurà que la posició ja no està suficientment recolzada i executarà una liquidació automàtica.

Preu massa alt: préstecs amb recolzament insuficient: Si l'oracle sobrevalora la garantia, el protocol permetrà concedir préstecs superiors als que realment hauria d'autoritzar.

Derivats: PNL, funding i liquidació

En els protocols de derivats descentralitzats, el preu de referència proporcionat per l'oracle s'utilitza per calcular el PnL (beneficis i pèrdues), comprovar si una posició disposa de marge suficient i determinar els pagaments periòdics de funding en els contractes perpetus.

Si aquest preu és incorrecte, totes aquestes operacions es realitzen sobre una base errònia, provocant una transferència de valor entre els participants.

• Càlcul del PnL:Un preu superior o inferior al real farà que el protocol calculi beneficis o pèrdues que no reflecteixen l'evolució del mercat.
• Marges i liquidacions: El preu índex també determina el valor de la garantia i el marge disponible.
• Pagaments de funding: Si està desviat respecte al mercat, alguns operadors pagaran més del que els pertoca mentre que altres rebran pagaments que no els corresponen.

Stablecoins i actius sintètics

Depenen dels oracles per valorar les garanties i els actius que representen. Si aquests preus són incorrects, el protocol pot emetre, liquidar o canviar actius de forma errònia, comprometent l'estabilitat del sistema.

Acuñació amb garanties sobrevalorades: Si l'oracle sobrevalora una garantia, el protocol permetrà emetre més stablecoins o actius sintètics dels que realment estan recolzats.

Liquidacions per garanties infravalorades: Si passa el contrari i la garantia s'infravalora, el protocol pot executar liquidacions automàtiques encara que la posició segueixi sent solvent.

Redempció i estabilitat: El preu de referència també determina quanta garantia rep un usuari en canviar una stablecoin o un actiu sintètic.

Per què els flash loans apareixen en molts atacs d'oracle

Un flash loan és un préstec que s'ha de sol·licitar, utilitzar i tornar dins de la mateixa transacció de la blockchain. Si no es torna, tota l'operació es cancel·la automàticament. Això permet accedir temporalment a grans quantitats de capital sense aportar garanties.

En alguns atacs d'oracle, la seqüència sol ser la següent:

1. L'atacant sol·licita un flash loan.
2. Utilitza aquests fons per moure el preu d'un actiu en un mercat amb poca liqüiditat.
3. L'oracle registra aquest preu manipulat.
4. El protocol DeFi pren decisions basades en aquest preu, com concedir un préstec excessiu o executar una operació avantatjosa.
5. L'atacant torna el flash loan i conserva el benefici.

Tot el procés es completa en una única transacció i en qüestió de segons.

És important entendre que el flash loan és una eina de finançament temporal. El veritable problema apareix quan un protocol accepta com a vàlida una referència de preus que pot ser manipulada.

Descentralitzat no significa automàticament resistent

Més que preguntar-se si un oracle és descentralitzat, convé analitzar com distribueix realment el risc en aspectes com la diversitat de fonts, la independència dels operadors o el mètode d'agregació.

Cap d'aquestes dimensions, per si sola, determina la qualitat d'un oracle. Un sistema pot destacar en algunes i ser més feble en unes altres.

Com pot avaluar el risc un usuari

La majoria dels usuaris no pot auditar el codi d'un protocol DeFi, però sí realitzar una avaluació bàsica del risc analitzant com obté i utilitza els preus. Més que una auditoria tècnica, es tracta d'identificar les principals dependències del protocol i els mecanismes que incorpora per reduir l'impacte d'una possible fallada en els oracles.

Aquests són alguns dels aspectes més importants que convé revisar en la seva documentació oficial:

Si totes les operacions crítiques depenen d'un únic feed de preus, una sola font de dades o un únic proveïdor, el risc de concentració serà més gran. En canvi, si el protocol combina diverses fonts, incorpora mecanismes de validació, disposa de sistemes de suport i compta amb procediments per respondre davant d'anomalies, serà més resistent enfront d'errors puntuals.

Exemple: una caiguda ràpida i un preu que arriba tard

Per comprendre l'impacte de la latència, imaginem un mercat molt volàtil. En aquest cas, el problema no és que l'oracle publiqui un preu incorrecte, sinó que publica un preu correcte massa tard.

Mentre aquest desfasament persisteix, el contracte intel·ligent segueix prenent decisions amb informació desactualitzada. Quan finalment arriba l'actualització, el protocol recalcula el valor de la garantia i, si el Health Factor cau per sota del llindar establert, la posició es pot liquidar automàticament.

El retard no provoca una liquidació injustificada, sinó que retarda el moment en què el protocol detecta el deteriorament de la garantia. En altres situacions, com una recuperació ràpida del mercat, la latència pot produir l'efecte contrari i desencadenar una liquidació que ja no hauria estat necessària.

En aquest sentit, augmentar la freqüència d'actualització redueix el temps durant el qual el protocol treballa amb dades desactualitzades, però no elimina el problema per complet. A més:

• Incrementa els costos.
• No elimina totalment el desfasament.
• No protegeix enfront de totes les manipulacions.

Protocols sense oracle: quins riscos eviten i què sacrifiquen

No tots els protocols DeFi utilitzen oracles externs per conèixer el preu d'un actiu. Alguns basats en Automated Market Makers (AMM) el calculen directament a partir de les reserves del seu propi pool de liqüiditat.

Aquest disseny elimina la dependència d'un proveïdor extern de dades, però no el risc relacionat amb els preus.

Un dels principals inconvenients és el slippage. Quan una operació mou una part important de la liqüiditat del pool, el preu varia durant l'execució de l'ordre. Com menor sigui la liqüiditat, major serà aquest efecte i més fàcil resultarà manipular temporalment el preu.

Conclusió

El risc d'oracle és el resultat de tota la cadena que segueix la informació des que es genera en el mercat fins que un protocol DeFi la utilitza per prendre decisions automàtiques.

Cada etapa introdueix els seus propis riscos. Per això, avaluar el risc d'un protocol no consisteix únicament a preguntar-se quin oracle utilitza, sinó a comprendre com es construeix el preu que empra. És important conèixer d'on procedeixen les dades, com es combinen, amb quina freqüència s'actualitzen, quins mecanismes existeixen per detectar anomalies i què passa si aquesta informació deixa de ser fiable.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Es tracta d'una estratègia que consisteix a obrir i tancar posicions dins d'una mateixa jornada amb l'objectiu d'aprofitar moviments de preu a molt curt termini. A diferència de la inversió tradicional, les operacions no se solen mantenir obertes durant la nit, sinó que es tanquen abans que acabi la sessió per evitar el risc de variacions nocturnes. Per això, rep també el nom d'operació intradia.

En el mercat de les criptomonedes aquest horari és menys evident, ja que la negociació roman activa les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. Per això, el trader ha de definir el seu propi horari. El model de les cripto ha estat analitzat per les borses que estudien les avantatges i desavantatges d'obrir 24/7.

Com transcorre una sessió de trading intradia?

La jornada se sol organitzar en diverses etapes.

Preparació: abans d'obrir el mercat

La preparació comença amb la selecció dels actius que se seguiran durant la sessió. Cal tenir en compte elements com la liqüiditat; un mercat amb prou volum facilita l'entrada i la sortida de les posicions, mentre que una liqüiditat reduïda pot provocar spreads més amplis, execucions parcials o diferències entre el preu esperat i el preu real de l'operació.

La volatilitat és un altre element important. Encara que el trader intradia necessita que existeixi moviment per trobar oportunitats, una volatilitat excessiva pot ser perjudicial.

Abans de començar també convé consultar els esdeveniments d'actualitat. En criptomonedes, poden influir a més desbloquejos de tokens, canvis en protocols, problemes de seguretat o moviments rellevants del mercat.

Amb aquesta informació, el trader pot definir diversos escenaris abans d'operar.

Entrada, gestió i sortida d'una posició

Quan practiques trading intradia, l'entrada, la mida de la posició, l'stop-loss i l'objectiu formen part d'un mateix pla i s'han de decidir de forma conjunta.

La condició d'entrada indica què ha de passar perquè l'operació tingui sentit. A continuació, ha d'identificar el nivell en què el seu escenari quedaria invalidat. Aquest punt s'utilitza per situar l'stop-loss.

L'objectiu de benefici també s'ha de definir abans d'entrar. Una vegada oberta la posició, el trader pot ajustar el que cregui convenient si l'estratègia contempla aquesta possibilitat. L'important és evitar canvis improvisats motivats per la por o pel desig d'obtenir un benefici més gran.

A més de l'stop-loss i de l'objectiu, es pot establir una sortida temporal, ja que mantenir una operació durant hores sense progressar pot immobilitzar capital o augmentar els costos.

Revisió i diari de trading

S'utilitza per saber si una estratègia es pot repetir amb resultats consistents.

El primer element que convé anotar és la hipòtesi inicial: què esperava que fes el preu, quines condicions justificaven l'entrada i en quin moment l'escenari deixaria de ser vàlid.

També s'ha de registrar l'execució real. Incloent el preu d'entrada i de sortida, la mida de la posició, la ubicació de l'stop-loss, l'objectiu previst i qualsevol modificació realitzada mentre l'operació romania oberta.

Comissions, spreads, finançament, lliscament i altres despeses poden convertir una operació aparentment rendible en una amb menys guanys o fins i tot en pèrdues. A més del resultat econòmic, convé registrar el context del mercat, el motiu de la sortida i les emocions que van influir en la presa de decisions. La intenció és que serveixi per fer una bona anàlisi tècnica que serveixi per a futures operacions.

En quins mercats es pot fer trading?

El trading intradia es pot practicar en diferents mercats financers, però cadascun té horaris, nivells de liqüiditat, costos i riscos propis.

Cap d'aquests mercats resulta automàticament apropiat per a una persona pel fet d'estar començant. L'elecció depèn de factors com l'horari disponible, el capital, el coneixement de l'actiu, la tolerància al risc i la capacitat per assumir costos i pèrdues.

Eines i costos que canvien el resultat

Les estratègies de day trading poden semblar rendibles quan s'analitzen sobre un gràfic i deixar de ser-ho quan arriben les condicions reals d'execució. La diferència no depèn únicament d'encertar la direcció del preu, sinó també de saber quant costa entrar, mantenir i tancar cada posició.

L'impacte d'aquests costos augmenta com més gran és el nombre d'operacions.

Les estratègies de day trading no es poden considerar viables únicament perquè generin un benefici brut. Han de continuar sent rendibles després de l'execució real, els costos acumulats i els errors que apareixen en operar en condicions de mercat.

Ordres de mercat, límit, stop-loss i take profit

El tipus d'ordre determina com se sol·licita l'entrada o la sortida d'una posició. Triar una ordre o una altra implica prioritzar la rapidesa d'execució, el control sobre el preu o la protecció davant de determinats moviments del mercat.

Ordre de mercat : Sol·licita comprar o vendre l'actiu de forma immediata al millor preu disponible en aquell moment.

Ordre límit : Estableix el preu màxim que el trader accepta pagar en comprar o el preu mínim que està disposat a rebre en vendre.

Ordre stop-loss: El trader fixa un nivell d'activació i, quan el mercat l'assoleix, l'ordre es converteix en una ordre de mercat destinada a tancar la posició.

Ordre take-profit: Permet tancar automàticament una posició quan el preu assoleix un objectiu de benefici establert prèviament.

Spread, comissions i slippage

Moltes operacions busquen obtenir beneficis petits en períodes molt curts. Per això, costos que semblen poc importants de forma aïllada poden reduir considerablement el benefici quan es repeteixen diverses vegades durant una sessió.

Entre els principals costos es troben:

• Comissions de compravenda. Són els imports cobrats per executar les ordres.
• Spread. És la diferència entre el preu al qual es pot comprar un actiu i el preu al qual es pot vendre.
• Deslizamiento (slippage). Apareix quan l'ordre acaba executant-se a un preu diferent de l'esperat.

Aquest efecte és especialment important en estratègies amb moltes entrades i sortides o amb objectius de benefici molt reduïts. Per això, una estratègia intradia s'ha d'avaluar sempre a partir dels seus resultats nets.

Gràfics, timeframes i notícies

Els gràfics intradia permeten observar com evoluciona el preu durant una sessió i identificar tendències, rangs, nivells rellevants i canvis en la volatilitat.

Cada vela resumeix el que ha passat durant un període determinat anomenat timeframe i pot mostrar el preu d'obertura, el màxim, el mínim i el tancament.

Estratègies de Day Trading més conegudes

Les estratègies de day trading intenten aprofitar comportaments concrets del preu durant una mateixa sessió. Cap funciona en totes les condicions de mercat i una senyal que sembla vàlida pot quedar anul·lada en pocs minuts.

1. Seguiment de tendència: La idea és identificar sessions en les quals predominen clarament les compres o les vendes i en les quals els retrocessos no aconsegueixen canviar la direcció general.
2. Ruptures: Es centra en els moments en què el preu supera una zona que havia actuat com a resistència o cau per sota d'un suport.
3. Operativa en rang: Intenta aprofitar rebots.
4. Scalping: Busca capturar moviments de preu molt petits mitjançant operacions de curta durada.

En qualsevol d'aquestes estratègies, identificar correctament el tipus de mercat és tan important com reconèixer la senyal.

Gestió del risc: la part que defineix la supervivència

No serveix per evitar les pèrdues, sinó per impedir que una sola operació o una mala sessió posin en perill una part excessiva del capital. Per a això, s'han de connectar quatre elements: la mida de la posició, la distància a l'stop-loss, la pèrdua màxima acceptada i el palanquejament utilitzat.

Per situar l'stop-loss primer s'ha d'identificar el nivell en què l'escenari deixa de tenir sentit i, a partir d'aquesta distància, calcular la mida compatible amb el risc acceptat.

D'altra banda, el límit per operació estableix una pèrdua màxima diària.

El palanquejament pot alterar aquesta relació en permetre controlar una posició superior al capital dipositat, però no redueix el risc econòmic del moviment. Un exemple recent és Bitpanda, que ha llançat una operativa amb marge de fins a 20 vegades sobre determinades accions i ETF. Aquest palanquejament permet controlar posicions molt més grans que el capital aportat, però també amplifica les pèrdues i afegeix costos de finançament.

Per això, una gestió prudent comença definint quant es pot perdre i només després calcula quant es pot operar.

Day Trading vs. Swing Trading vs. Inversió a Llarg Termini

Es diferencien principalment pel temps durant el qual es mantenen les posicions i pel tipus de decisions que exigeix cada enfocament. Responen a objectius, coneixements, disponibilitat i capacitats diferents.

El cost de temps, atenció i estrès

El cost del day trading no es limita als diners arriscats ni a les comissions. També exigeix temps, atenció sostinguda i capacitat per prendre decisions sota pressió. Seguir gràfics, notícies, ordres i moviments ràpids durant diverses hores es pot convertir en una activitat mentalment esgotadora.

Aquesta vigilància constant pot dificultar la desconnexió. En criptomonedes, on el mercat funciona de manera ininterrompuda, aquest problema es pot agreujar si no s'estableix un horari.

Per això, a mesura que avança la sessió apareix la fatiga de decisió. Després d'analitzar nombrosos escenaris i gestionar diverses operacions, disminueix la capacitat per valorar el risc amb la mateixa claredat.

El cansament pot afavorir l'overtrading, encara que una conducta especialment perillosa és el revenge trading que apareix quan, després d'una pèrdua, el trader obre noves posicions amb la intenció de recuperar els diners com més aviat millor.

Establir pauses, un nombre màxim d'operacions i un límit de pèrdua diària pot reduir aquests comportaments, però no elimina la pressió psicològica.

Existeixen comptes demo que permeten practicar la mecànica sense arriscar diners reals. Serveixen per aprendre a utilitzar la plataforma, introduir diferents tipus d'ordres, calcular posicions i comprovar com s'aplicaria una estratègia en condicions simulades.

La simulació permet comprovar la mecànica i començar a avaluar una estratègia, però no mesura per complet la reacció emocional, la disciplina ni la qualitat de l'execució en condicions reals.

Què ha de comprovar una persona abans d'operar

No n'hi ha prou amb interpretar gràfics. També cal comprovar com funciona la plataforma, quins productes s'estan contractant, quina protecció legal existeix i quina pèrdua es podria assumir sense afectar les despeses quotidianes.

La diferència es pot entendre mitjançant dos perfils contrastats.

Perfil 1: Té una estratègia, però desconeix les condicions reals

Ha practicat amb un compte demo i vol començar a operar amb diners reals. Ha triat una plataforma per les seves baixes comissions i la possibilitat d'usar palanquejament, però encara no ha revisat aspectes bàsics.

Abans de dipositar diners hauria de comprovar quin producte està contractant, quina entitat gestiona el compte, quina regulació s'aplica i quines són les condicions reals d'operació. No és el mateix comprar una acció o una criptomoneda al comptat que operar amb CFD, futurs o altres derivats: canvien els costos, els riscos i les proteccions.

També hauria de conèixer:

• Les comissions, spreads i costos de finançament.
• Com funcionen el marge i les liquidacions.
• Quins tipus d'ordres admet la plataforma.
• Com es realitzen les retirades.
• Si existeix protecció davant de saldo negatiu i en quins casos s'aplica.

Aquesta última protecció no s'ha de donar per suposada. Pot dependre del producte, de la plataforma i del tipus de client.

Perfil 2: Defineix primer les condicions i després el capital

També vol començar a fer day trading, però abans de dipositar diners revisa com funciona la plataforma, quina entitat la gestiona i quins productes ofereix.

Comprova si operarà amb l'actiu real o con derivats, quines són les comissions, com funciona el palanquejament i què passa si el mercat es mou ràpidament en la seva contra. També verifica si disposa d'ordres stop i límit i si existeix protecció davant de saldo negatiu.

També revisa les obligacions fiscals aplicables i conserva un registre de les seves operacions, comissions i resultats.

Finalment, decideix quants diners es pot permetre perdre sense comprometre les seves despeses o estalvis importants. Té dos límits clars:

• Una pèrdua màxima per operació.
• Una pèrdua màxima per a tota la sessió.

Conclusió

El day trading és una activitat d'alt risc. Exigeix temps, disciplina i capacitat per prendre decisions ràpides sota pressió.

El resultat no depèn només d'encertar si el preu pujarà o baixarà. També influeix la mida de la posició, l'stop-loss, la liqüiditat, l'execució i costos com les comissions, l'spread o l'slippage.

Per això, una estratègia que sembla rendible sobre el gràfic pot deixar de ser-ho en condicions reals. Controlar el risc, limitar les pèrdues per operació i per sessió i evitar un palanquejament excessiu és tan important com trobar una bona entrada.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

A tots ens ha passat alguna vegada: comprar perquè tothom parla d'un actiu. Vendre presa del pànico quan el preu cau. Entrar tard per por a quedar-se fora. O pensar que aquesta vegada sí que has trobat la inversió que et farà ric.

La majoria dels inversors novells creuen que perden diners perquè no en saben prou o perquè no són bons invertint. Però la realitat és que les ensopegades més grans apareixen per tres motius: invertir sense un mètode, assumir més risc del que hauries o deixar que les emocions prenguin el control.

Per què els errors d'inversió es repeteixen?

Tant se val si inverteixes en accions, fons d'inversió, ETFs o criptomonedes. Els errors de l'inversor principiant solen ser semblants.

El tema no està tant en l'actiu com en la forma de prendre les decisions. En alguns mercats, com el de les criptomonedes, els errors en invertir poden tenir conseqüències més ràpides a causa de la seva volatilitat.

Les ensopegades es poden englobar dins de tres grans categories perquè et resulti més fàcil identificar-les: els errors de planificació, de cartera i gestió del risc i els de comportament.

Fins i tot els inversors amb experiència poden caure-hi. La diferència és que han après a reconèixer-los abans que els costi massa diners i són ràpids a l'hora de fer canvis.

Invertir sense un objectiu ni un horitzó temporal

Si et preguntes com començar a invertir, l'única cosa que has de saber és que existeixen una sèrie de passos bàsics sobre els quals després pots anar movent-te. El primer, fixar l'objectiu. Imagina que puges al cotxe i comences a conduir sense saber on vols anar.

Un dels errors més habituals entre els qui comencen és invertir simplement perquè s'ha d'invertir. Compren un actiu sense tenir clar per a què ho fan i, uns dies després, qualsevol pujada o baixada del preu els fa dubtar.

El problema no és el moviment del mercat. El problema és que, sense un objectiu definit, qualsevol moviment sembla urgent. Abans d'invertir ni un sol euro, val la pena respondre a quatre preguntes molt senzilles:

• Per a què estic invertint?
• Quants diners necessitaré?
• En quin termini espero aconseguir-ho?
• Quin nivell d'incertesa estic disposat a acceptar?

Utilitzar diners que poden fer falta aviat

Hi ha una regla que molts descobreixen massa tard: mai inverteixis els diners que podries necessitar a curt termini.

Els mercats no entenen d'imprevistos. Si necessites aquests diners just quan les teves inversions estan en pèrdues, pot ser que no tinguis més remei que vendre en el pitjor moment.

Per això és tan important diferenciar dues coses que compleixen funcions completament distintes.

• El teu fons d'emergència, que són els diners que han d'estar disponibles per si sorgeix qualsevol imprevist.
• Les inversions, que sí que poden assumir certa volatilitat perquè, en principi, aquests diners no els necessitaràs de forma immediata.

Separar els dos comptes pot semblar un detall sense importància, però marca una enorme diferència. Invertir és molt més fàcil quan saps que, passi el que passi al mercat, tens un matalàs.

Confondre tolerància al risc amb capacitat d'assumir pèrdues

Quan algú comença a invertir és molt habitual escoltar frases com: "Jo no tinc problema a assumir riscos". I pot ser que sigui veritat... fins que la cartera cau un 30%. En aquest moment és quan descobreixes que no és el mateix sentir-te còmode amb la volatilitat que poder assumir realment una pèrdua.

La tolerància al risc té a veure amb la part emocional. És com reaciones quan veus que el valor de les teves inversions puja o baixa. La capacitat d'assumir pèrdues, en canvi, és una qüestió financera.

Imagina que has invertit els diners que pensaves utilitzar d'aquí a uns mesos per a l'entrada d'un habitatge. De sobte, el mercat corregeix i la teva cartera cau un 30%.

Encara que emocionalment siguis capaç de mantenir la calma, la realitat és que ara disposes de molts menys diners dels que necessitaves. Potser hauràs de retardar la compra de la casa, demanar un finançament més gran o vendre la inversió amb pèrdues perquè no pots esperar que el mercat es recuperi.

Comprar per FOMO o per una història viral

Entres a les xarxes socials i tothom parla de la mateixa inversió. Veus titulars que prometen rendibilitats espectaculars, vídeos de persones dient que han duplicat els seus diners i comentaris com "encara hi ets a temps" o "aquesta oportunitat no tornarà a repetir-se".

I llavors apareix el famós FOMO, és a dir, la por a quedar-se fora.

Aquí és quan deixem d'analitzar i comencem a reaccionar. La urgència ens fa pensar que cal comprar ara mateix. El problema és que, en moltes ocasions, quan una inversió s'ha convertit en tema de conversa a tot arreu, bona part del moviment ja s'ha produït.

Una forma molt senzilla d'evitar aquest error és obligar-te a esperar abans de comprar. També resulta molt útil fer un exercici que sembla massa simple per funcionar: escriure per què vols comprar aquest actiu.

Creure que una pujada demostra que l'actiu és bo

Sona lògic, però no sempre és cert.

Que el preu d'un actiu hagi multiplicat el seu valor en els últims mesos no significa automàticament que sigui de qualitat, que estigui ben valorat o que hagi de seguir pujant. El mercat pot estar reaccionant a expectatives molt optimistes, a una moda passatgera o, simplement, a un excés d'entusiasme per part dels inversors.

És com veure una cua enorme a la porta d'un restaurant i donar per fet que el menjar ha de ser espectacular.

Una pujada espectacular pot fer que l'actiu resulti molt més car que fa uns mesos i que el marge per seguir creixent sigui menor. Aquí també entra en joc un biaix psicològic molt conegut: el biaix de resultat. Consisteix a pensar que una decisió va ser bona simplement perquè va sortir bé.

Per això, quan analitzis una inversió, intenta mirar més enllà del gràfic. Pregunta't què fa valuós aquest actiu, per què podria seguir creixent i si el seu preu actual té sentit, en lloc d'assumir que una forta pujada és, per si sola, la prova que estàs davant d'una gran oportunitat.

No diversificar

Recordes la dita de "no posis tots els ous a la mateixa cistella"? Doncs és un dels millors consells que existeixen per començar a invertir.

Molts inversors novells troben una empresa, un fons o una criptomoneda que els convenç i decideixen apostar gairebé tots els seus diners per aquesta única inversió. El problema és que ningú no pot predir el futur. Si tots els teus diners depenen d'un únic actiu, qualsevol problema tindrà un impacte directe sobre tota la teva cartera.

Però la concentració no només ocorre quan inverteixes en un sol actiu. També pots estar concentrant el risc si totes les teves inversions pertanyen al mateix sector (com tecnologia o energia) o si depenen d'una única regió; per exemple, si tots els teus diners estan invertits en empreses d'un sol país.

Aquí és on entra en joc la diversificació. Consisteix a repartir les inversions entre diferents actius, sectors o zones geogràfiques perquè el comportament d'un de sol no determini el resultat de tota la teva cartera.

Concentrar massa en una sola acció o criptomoneda

Molts inversors principiants creuen que, si una empresa o una criptomoneda té molt de potencial, el més lògic és destinar-hi una part molt important dels seus diners. El raonament sembla senzill. Però aquesta mateixa lògica també funciona a la inversa.

En inversió, la mida d'una posició pot canviar per complet el nivell de risc, encara que la idea sigui exactament la mateixa. La clau no està únicament en què compres, sinó també en quant compres.

Intentar encertar sempre el millor moment

Si fa un temps que llegeixes sobre inversions, segur que has pensat alguna vegada: "Esperaré que baixi un poc i llavors compraré."

Sona com un gran pla... fins que el mercat segueix pujant sense tu.

O just al revés: vens perquè creus que ve una caiguda important i, uns dies després, els preus tornen a pujar. A això se li coneix com a market timing, és a dir, intentar endevinar quin és el millor moment per comprar i vendre.

Perquè aquesta estratègia funcioni, has de prendre dues decisions correctes:

• Saber quan sortir del mercat.
• Saber quan tornar a entrar.

Una alternativa que utilitzen algunes persones és realitzar aportacions periòdiques cada cert temps anomenada Dollar Cost-averaging. D'aquesta manera, deixen de preocupar-se per trobar "el dia perfecte" i converteixen la inversió en un hàbit.

Això ajuda a reduir l'impacte de les decisions impulsives i evita quedar-se paralitzat esperant aquest moment perfecte.

Operar massa i confondre activitat amb progrés

Quan comencem a invertir sentim que fer moltes operacions significa invertir millor.

Comprem, venem, tornem a comprar, canviem d'estratègia, substituïm un actiu per un altre... i acabem convençuts que estem sent molt actius i, per tant, molt bons inversors.

Però compte, perquè activitat i progrés no són el mateix. De fet, un dels errors en invertir més comuns és caure en l'overtrading. De fet, el 2023 la CNMV va tractar de protegir els inversors minoristes prohibint la publicitat dels CFD perquè la majoria entrava en pèrdues.

Per què pot ser un problema?

Per començar, perquè cada operació té un cost. Pot ser que cadascun d'aquests costos sembli petit per separat, però quan fas desenes o centenars d'operacions, acaben restant una part important de la rendibilitat.

D'altra banda existeix un altre cost del qual es parla molt poc: la fatiga de decisió. Quantes més decisions prenguis cada dia, més fàcil és actuar per impuls.

Ignorar comissions, spreads i impostos

Quan comencem a invertir solem fixar-nos en quant podem guanyar. Però és igual o més important saber quant ens costa invertir.

Entre els costos més habituals hi ha les comissions de compra i venda, els spreads i els impostos derivats de les operacions realitzades.

Imagina que inverteixes 10.000 euros i obtens una rendibilitat bruta del 10%. Sobre el paper hauràs guanyat 1.000 euros. No obstant això, si entre comissions, spreads i altres costos relacionats amb l'operativa has assumit 200 euros, el teu benefici abans d'impostos ja no serà de 1.000 euros, sinó de 800 euros.

El mateix passa amb la fiscalitat. Depenent del país on resideixis i del tipus d'inversió que realitzis, els guanys obtinguts poden tenir un tractament fiscal específic.

Utilitzar apalancament abans d'entendre les pèrdues

L'apalancament sol presentar-se com una forma de multiplicar els guanys. I, encara que és cert, també multiplica les pèrdues.

Per això, un dels errors més perillosos que pot cometre un inversor principiant és utilitzar apalancament abans de comprendre realment com funciona i quins són els seus riscos.

Molts principiants se senten atrets per l'apalancament perquè veuen vídeos o publicacions en xarxes socials on algú presumeix d'haver obtingut beneficis espectaculars en molt poc temps. El que poques vegades es mostra amb el mateix entusiasme són les ocasions en què aquesta estratègia acaba generant pèrdues igual de ràpides o fins i tot majors.

Abans d'utilitzar eines que augmenten el risc, convé fer-te una pregunta molt senzilla: sóc capaç de gestionar una inversió normal quan el mercat cau? Si la resposta és no, afegir apalancament probablement no solucionarà el problema, sinó que el farà més gran.

Comprar sense una tesi que pugui posar-se a prova

Una de les preguntes més importants que pots fer-te abans d'invertir és sorprenentment senzilla: Per què estic comprant aquest actiu?

Molts inversors compren perquè un amic els ho ha recomanat, perquè han vist un vídeo a YouTube, perquè el preu no deixa de pujar o perquè tothom diu que té potencial.

Però en realitat això no són motius per comprar. Si no saps per què has comprat, tampoc sabràs quan hauries de vendre.

Aquí és on entra en joc el que es coneix com una tesi d'inversió. No és més que una explicació clara de per què creus que una inversió té sentit i què hauria de passar per considerar que t'has equivocat.

Una bona tesi pot resumir-se responent a aquestes quatre preguntes:

• Per què crec que aquesta inversió hauria de funcionar? Quines raons objectives em fan pensar que pot generar valor en el futur?
• En quin termini espero que aquesta idea es desenvolupi? No és el mateix una expectativa d'uns mesos que una inversió pensada per a diversos anys.
• Quins són els principals riscos? Tota inversió té punts febles. Identificar-los des del principi ajuda a evitar sorpreses.
• Quina evidència em faria canviar d'opinió? Què hauria de passar per reconèixer que la meva anàlisi era incorrecta i que ha arribat el moment de revisar la inversió?

No definir regles de revisió, reequilibri o de sortida

La majoria d'inversors novells dediquen hores a decidir quan comprar, però amb prou feines pensen en què faran després. I aquí comença el problema.

Si no has definit unes regles bàsiques, és molt fàcil acabar reaccionant a cada moviment del mercat. Un dia vens perquè el preu cau. Al següent tornes a comprar perquè s'ha recuperat una mica. I una setmana després tornes a canviar d'opinió perquè has llegit una notícia negativa.

Al final, no estàs seguint un pla. Estàs deixant que el mercat decideixi per tu. Una cosa és revisar una cartera de forma planificada i una altra de molt distinta viure pendent de cada vela del gràfic.

Vendre per pànic després d'una caiguda

Hi ha un moment que posa a prova tots els inversors. No és quan el mercat puja i tot sembla fàcil. És quan obres l'aplicació, veus que la teva cartera ha caigut amb força i entres en pànic mentre et preguntes quant de temps més durarà la dinàmica. És llavors quan apareix un dels biaixos més estudiats en finances: l'aversió a les pèrdues.

El que és curiós és que aquest pànic sol revelar un problema que venia de molt abans. En molts casos, el mercat no ha canviat tant com per justificar aquesta reacció. El que realment ha quedat al descobert és la teva capacitat de gestió del risc i que el nivell de risc assumit era massa alt per a aquesta persona.

Això sol fer-se especialment evident durant els drawdowns. És en aquests moments quan descobrim si la nostra estratègia estava preparada per suportar la volatilitat... o només semblava bona mentre tot pujava.

Descuidar la custòdia i la seguretat del compte

En el món de les criptomonedes se sol dir que la seguretat no és un producte, sinó un hàbit. Dedicar uns minuts a protegir els teus comptes pot marcar la diferència entre una mala experiència d'inversió i una pèrdua irreversible.

Els atacs més habituals no solen consistir en sofisicats hackejos, sinó en errors que qualsevol pot cometre.

Un dels més freqüents és el phishing: pàgines web, correus electrònics, apps o missatges que imiten plataformes per robar les teves credencials o fer-te signar operacions fraudulentes.

Un altre punt especialment delicat són les frases de recuperació. Són les paraules que permeten recuperar l'accés a una cartera. Per tant, qui les coneix pot controlar els fons. Compartir-les amb una altra persona, emmagatzemar-les en llocs insegurs o introduir-les en una pàgina web que les sol·liciti pot suposar la pèrdua de tots els actius.

A més, abans d'enviar criptomonedes convé comprovar acuradament l'adreça del destinatari. Una adreça copiada de forma incorrecta o modificada per un programa maliciós pot fer que els fons s'enviïn a una altra cartera i, en la majoria dels casos, aquesta operació no pugui desfer-se.

Una altra mesura molt recomanable és activar l'autenticació de dos factors (2FA) sempre que estigui disponible. Afegir una segona capa de verificació dificulta que un tercer pugui accedir al teu compte fins i tot si aconsegueix esbrinar la teva contrasenya.

Conclusió: un bon procés redueix errors evitables

Segur que t'hauràs sentit identificat amb més d'un d'aquests errors de l'inversor novell. No passa res. De fet, seria estrany que no fos així.

La majoria dels inversors perden diners per prendre decisions impulsives, assumeixen més risc del que realment poden suportar o inverteixen sense un pla clar. La bona notícia és que molts d'aquests errors es poden evitar.

Això significa tenir objectius clars, invertir només els diners adequats, diversificar, entendre els riscos que assumes, revisar la teva cartera amb criteri i deixar que les decisions responguin a un pla en lloc d'a les emocions del moment.

També implica acceptar una realitat que a tots ens costa: invertir sempre comporta incertesa.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Bitcoin va néixer com un experiment compartit entre un petit grup de persones interessades en la criptografia. Avui es negocia en mercats globals, forma part del balanç d'algunes empreses i compta amb productes financers regulats que segueixen el seu preu.

La seva història, però, no s'entén mirant només quant val un bitcoin. També inclou la manera com la xarxa ha canviat, el paper dels qui la mantenen, els debats sobre els seus límits i la resposta de governs i reguladors.

En aquest article repassem aquest recorregut des del whitepaper de Satoshi Nakamoto fins a l'ecosistema actual. L'objectiu és entendre què ha canviat, què s'ha mantingut i per què el futur de Bitcoin continua obert.

Els orígens de Bitcoin: el naixement d'una idea

La visió de Satoshi Nakamoto i el whitepaper

El 31 d'octubre de 2008, una persona o grup que operava sota el pseudònim Satoshi Nakamoto va publicar Bitcoin: A Peer-to-Peer Electronic Cash System. El document descrivia un sistema de diners en efectiu electrònic peer-to-peer capaç d'enviar pagaments directament entre dues parts, sense que una entitat financera hagués d'aprovar cada operació.

La idea responia a un problema antic del diner digital: la doble despesa. Si una moneda és només informació, com s'evita que algú copiï el mateix fitxer i l'utilitzi dues vegades? Els sistemes anteriors resolien la qüestió mitjançant una base de dades central administrada per una empresa.

Bitcoin va proposar una altra estructura. Les transaccions es comparteixen en una xarxa peer-to-peer, s'agrupen en blocs i queden ordenades mitjançant prova de treball. Els nodes apliquen unes regles comunes per comprovar que els fons existeixen, que les signatures són vàlides i que una mateixa sortida no s'ha gastat abans.

La blockchain funciona així com un llibre comptable públic que moltes màquines verifiquen per separat. No elimina la confiança: la desplaça des d'una institució concreta cap a regles obertes, criptografia, incentius econòmics i la possibilitat que qualsevol comprovi l'historial.

Satoshi no va inventar cada component des de zero. Signatures digitals, xarxes distribuïdes i prova de treball ja existien. L'aportació va ser combinar-los d'una forma que permetés coordinar uns diners digitals escassos sense un administrador central.

El primer bloc i la primera transacció

El 3 de gener de 2009, Satoshi va crear el bloc gènesi, el primer bloc de la xarxa Bitcoin. A dins hi va incloure el titular d'aquell dia de The Times: "Chancellor on brink of second bailout for banks".

El missatge servia com a referència temporal i situava el naixement de Bitcoin en plena crisi financera. Sovint s'interpreta com una crítica al sistema bancari, tot i que Satoshi mai va deixar una explicació definitiva sobre la seva intenció.

Nou dies després va arribar la primera transferència coneguda entre dues persones. Satoshi va enviar 10 BTC al desenvolupador i criptògraf Hal Finney, un dels primers participants que va executar el programari. El valor econòmic d'aquella operació era gairebé inexistent; la seva importància radicava a demostrar que el sistema funcionava fora de l'ordinador del seu creador.

En aquells primers dies, els nodes eren pocs i la mineria es podia realitzar amb un ordinador domèstic. Cada participant ajudava a propagar i validar informació. Aquella petita xarxa va ser el punt de partida d'una infraestructura que més tard s'estendria per diferents països.

L'ascens de Bitcoin: fites clau en la seva adopció i creixement

Els primers anys (2009-2012): d'un experiment a una comunitat

Al principi, Bitcoin no tenia un mercat consolidat ni un preu de referència. Circulava entre desenvolupadors, investigadors i membres de comunitats cypherpunk que provaven el programari, minaven blocs i discutien com es podia utilitzar.

Un moment decisiu va arribar el maig de 2010. El programador Laszlo Hanyecz va oferir 10.000 BTC a canvi de dues pizzes, i un altre usuari va acceptar l'operació. La compra no va convertir Bitcoin immediatament en diners quotidians, però va permetre assignar un valor observable a una cosa que fins aleshores circulava sobretot com a experiment.

També van aparèixer els primers exchanges. Aquestes plataformes van connectar la xarxa amb monedes fiduciàries i van facilitar que més persones compressin o vinguessin BTC. Al mateix temps, van introduir un risc diferent: encara que la blockchain continués funcionant, una empresa podia patir un atac, perdre fons o bloquejar retirades.

El 2011, Satoshi va deixar de participar públicament i va delegar part del desenvolupament en altres col·laboradors. Des d'aleshores, no existeix una identitat confirmada ni una autoritat capaç de canviar per si sola les regles de Bitcoin.

El primer halving va ocórrer el novembre de 2012. Aquest esdeveniment, previst pel protocol cada 210.000 blocs, va reduir la recompensa de mineria de 50 a 25 BTC. Els halvings posteriors van continuar disminuint l'emissió, una característica central de la política monetària de Bitcoin.

Entre aquestes fites també hi va haver crisis que van ajudar a separar Bitcoin de les empreses construïdes al seu voltant. El 2014, el col·lapse de Mt. Gox —un dels majors exchanges de l'època— va deixar molts clients sense accés als seus fons. La xarxa va continuar produint blocs, però el servei custodial va fallar.

Aquesta diferència continua essent important. Una incidència en un exchange, una wallet o un custodi pot causar pèrdues sense que el protocol hagi deixat de funcionar. Al revés, que la xarxa segueixi activa no garanteix que cada servei sigui segur ni que el valor de mercat es mantingui estable.

El 2017, l'atenció pública i el preu van créixer amb rapidesa abans d'una forta correcció. Aquest patró d'expansió i caiguda tornaria a aparèixer en altres cicles. La història de Bitcoin combina adopció tecnològica amb un mercat molt sensible a les expectatives.

Bitcoin com a "or digital" i l'entrada d'inversors institucionals

Amb el creixement del mercat va aparèixer una altra manera d'interpretar Bitcoin. En lloc de veure'l principalment com a efectiu per a pagaments, part dels seus usuaris va començar a descriure'l com a "or digital": un actiu escàs, transferible i sense emissor estatal que podria conservar el valor a llarg termini.

La comparació ajuda a explicar la narrativa, però té límits. Bitcoin té una oferta màxima programada de 21 milions d'unitats, mentre que l'or depèn de l'extracció física. Alhora, el preu de bitcoin ha mostrat oscil·lacions molt més intenses i el seu historial és considerablement més curt.

L'entrada d'empreses va fer més visible aquesta idea. El 2020, MicroStrategy —avui anomenada Strategy— va informar la SEC d'una compra inicial de 21.454 BTC per 250 milions de dòlars. Tesla va comunicar després una inversió de 1.500 milions de dòlars en bitcoin.

Aquests casos no van demostrar que Bitcoin fos una reserva de valor estable ni adequada per a qualsevol empresa. Sí que van mostrar que un actiu nascut fora de les finances tradicionals es podia incorporar a decisions de tresoreria corporativa, amb riscos comptables, operatius i de mercat propis.

Fites regulatòries: ETP i reconeixement global

La regulació de Bitcoin no ha seguit una única direcció. Alguns països n'han limitat l'ús; d'altres han creat regles per a custodis, exchanges i proveïdors de serveis. En molts llocs, Bitcoin no és diners oficials, encara que es pugui comprar, vendre o utilitzar per acord entre les parts.

El setembre de 2021, El Salvador va ser el primer país que va atorgar a Bitcoin la condició de moneda de curs legal juntament amb el dòlar nord-americà. El 2025, el marc va canviar: les reformes van fer voluntària la seva acceptació al sector privat i van establir que els impostos es paguessin únicament en dòlars. Per això, descriure avui el seu estatus exigeix més matisos que repetir la fita del 2021.

Un altre moment clau va arribar el 10 de gener de 2024. La Comissió de Borsa i Valors dels Estats Units va aprovar la cotització de diversos productes negociats en borsa recolzats per bitcoin al comptat. Se solen anomenar ETF de bitcoin, tot i que la documentació oficial utilitza el terme ETP.

Aquests productes permeten obtenir exposició al preu mitjançant un compte d'inversió tradicional, sense gestionar directament claus privades. No eliminen la volatilitat ni els costos, i afegeixen intermediaris. El que canvien és la via d'accés i el marc operatiu.

Innovacions i desafiaments: l'evolució tecnològica de Bitcoin

Lightning Network i les millores d'escalabilitat

La capa principal de Bitcoin prioritza que els nodes puguin verificar les regles i mantenir una còpia coherent de l'historial. Aquesta elecció limita la quantitat d'operacions que caben en cada bloc. Quan augmenta la demanda, les comissions poden pujar i una transferència pot trigar més a confirmar-se.

El 2017 es va activar Segregated Witness o SegWit. L'actualització va separar cert dades de signatura de la resta de la transacció, va corregir la maleabilitat involuntària i va aprofitar millor l'espai disponible. També va facilitar el desenvolupament de solucions sobre la xarxa principal.

Una d'elles és Lightning Network, una xarxa de canals de pagament. Dos participants poden bloquejar fons en una operació inicial i actualitzar el repartiment entre ells sense registrar cada moviment a la blockchain. En tancar el canal, el resultat final es liquida en Bitcoin.

Es pot comparar amb obrir un compte en una cafeteria i pagar el total al final, en lloc de realitzar un pagament bancari per cada cafè. La comparació simplifica el procés: a Lightning, les rutes, la liqüiditat dels canals i les còpies de seguretat també importen.

Lightning pot facilitar pagaments petits i ràpids, però no substitueix la capa principal. Obrir o tancar canals requereix operacions on-chain, i un pagament pot fallar si no existeix una ruta amb liqüiditat suficient. L'experiència depèn a més de la wallet i del model de custòdia utilitzat.

El 2021 es va activar Taproot, una actualització que va introduir noves formes de signatura i programació. Pot millorar l'eficiència i la privadesa de determinades transaccions complexes, tot i que els seus beneficis depenen que wallets i serveis adoptin aquestes eines.

Debats sobre escalabilitat, governança i energia

Canviar Bitcoin és deliberadament difícil. Els desenvolupadors poden proposar codi, però els nodes decideixen quin programari executar; els miners ordenen transaccions en blocs, però no poden obligar els nodes a acceptar regles invàlides. Empreses i usuaris també influeixen mitjançant les eines que adopten.

Aquesta distribució es va fer visible durant el debat sobre la mida dels blocs. Una part de la comunitat volia augmentar la capacitat directament; una altra preferia mantenir requisits moderats perquè verificar la xarxa seguís essent accessible. La falta d'acord va contribuir el 2017 a la separació de Bitcoin Cash, una xarxa amb regles diferents.

L'episodi va mostrar que no existeix un consell d'administració de Bitcoin. Quan una diferència no es pot resoldre, els participants poden mantenir regles incompatibles i crear historials separats. El mercat i els usuaris decideixen després quines xarxes utilitzar i quin valor assignar-los.

La mineria afegeix un altre debat. La prova de treball obliga els miners a consumir electricitat per competir per nous blocs, la qual cosa ajuda a protegir l'historial davant de modificacions. Aquest consum és una característica del mecanisme de seguretat, però també produeix un impacte ambiental que depèn de la quantitat i de l'origen de l'energia.

El Cambridge Blockchain Network Sustainability Index distingeix entre consum elèctric i emissions. No són la mateixa mesura: una unitat d'energia pot tenir una petjada diferent segons la font i la ubicació. Les estimacions, a més, canvien amb el maquinari, el preu, l'activitat minera i la barreja energètica.

Per això, afirmar que Bitcoin funciona únicament amb energia malbaratada o que el seu impacte es pot resumir en una xifra fixa resulta enganyós. La discussió útil separa seguretat, consum, emissions i possibles usos d'energia excedent, sense assumir que un d'aquests elements resol automàticament els altres.

El futur de Bitcoin: on som i cap on anem?

Bitcoin en el present: estat actual de l'ecosistema

Bitcoin continua essent el criptoactiu amb major capitalització de mercat, tot i que el seu preu i el seu valor total canvien constantment. Al voltant de la xarxa existeix una infraestructura àmplia de wallets, exchanges, custodis, processadors de pagament, miners, desenvolupadors i productes financers.

La base del sistema continua sent reconeixible respecte al 2009. La xarxa Bitcoin no té un emissor central, les transaccions confirmades queden en un llibre públic i els nodes complets poden comprovar cada bloc seguint les mateixes regles. L'emissió continua reduint-se mitjançant els halvings fins a aproximar-se al límit previst.

El que ha canviat és la forma d'accedir-hi. Una persona pot mantenir les seves pròpies claus, delegar la custòdia en una empresa o exposar-se al preu mitjançant un producte financer. Cada opció col·loca la confiança i el risc en llocs diferents.

També han canviat les expectatives. Bitcoin s'utilitza com a actiu d'estalvi especulatiu, reserva de tresoreria, mitjà de transferència i, en alguns contextos, instrument de pagament. Cap d'aquestes funcions és uniforme en tots els països o entre tots els usuaris.

Ser l'actiu digital de major valor de mercat tampoc no el converteix en una moneda de curs legal global ni garanteix que conservi la seva posició. La volatilitat, els canvis regulatoris, la seguretat dels serveis i la capacitat tècnica de cada usuari continuen essent factors rellevants.

Quin pot ser el rol de Bitcoin en l'economia global del demà?

El futur de Bitcoin no depèn d'una sola predicció. Pot seguir guanyant presència com a actiu escàs, ampliar el seu ús en pagaments mitjançant Lightning o quedar principalment com una infraestructura de liqüidació. També es pot enfrontar a límits d'adopció, regulació o experiència d'usuari.

La narrativa d'"or digital" probablement continuarà mentre existeixi interès per actius amb una emissió coneguda. Tanmateix, una oferta limitada no crea per si sola una demanda estable. El valor seguirà depenent del que persones, empreses i institucions estiguin disposades a reconèixer en la xarxa.

En pagaments, el principal interrogant és si les capes superiors poden oferir una experiència senzilla sense ocultar riscos importants. Lightning millora velocitat i cost en certs casos, però necessita liqüiditat, wallets fiables i canals ben gestionats. Per a pagaments quotidians també competeix amb sistemes bancaris, stablecoins i altres xarxes.

La regulació serà un altre factor. Regles més clares poden facilitar serveis institucionals i protecció a l'usuari, però també imposar requisits d'identificació, custòdia i report. Com que Bitcoin és global i els marcs són nacionals, és probable que continuïn les diferències entre jurisdiccions.

Finalment, hi ha la capacitat de la comunitat per actualitzar el protocol sense trencar la seva propietat més valorada: que les regles no depenguin d'una sola entitat. Aquesta lentitud pot semblar un desavantatge davant de xarxes que canvien amb rapidesa. Per a altres usuaris, és precisament una forma de reduir modificacions inesperades.

Conclusió: una història encara oberta

Bitcoin va passar d'un document de nou pàgines i una petita xarxa peer-to-peer a una infraestructura global amb mercats, empreses i productes regulats al seu voltant. El recorregut no ha estat lineal: ha inclòs avenços tècnics, cicles d'entusiasme, pèrdues, divisions i canvis legals.

La seva evolució tampoc no acaba en el preu. Per entendre Bitcoin convé observar com validen els nodes, qui manté les claus, quins intermediaris apareixen i quins riscos assumeix cada participant.

No existeix certesa sobre el paper que tindrà en l'economia del demà. El que sí que es pot comprovar és que la idea inicial —transferir valor digital sota regles públiques sense un administrador central— continua essent l'eix de la xarxa Bitcoin.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.

Invertir no exigeix comprar, vendre o reajustar la cartera contínuament. A vegades, mantenir una part del patrimoni sense moure respon a una decisió conscient i no a una falta de criteri.

Pensa en una persona que veu caure el mercat, revisa la seva cartera diverses vegades al dia i sent que hauria d'actuar immediatament. Tanmateix, manté una cash position, el seu horitzó temporal no ha canviat i no veu una oportunitat que entengui bé.

En aquest context, esperar també pot formar part del pla. I és això el que analitzarem a continuació.

Què significa que la liquidesa també sigui una posició

La liquidesa pot ser una part deliberada de la cartera que roman accessible i no està exposada a les oscil·lacions immediates d'altres actius. En aquest sentit, una cash position també és una position.

En l'àmbit empresarial, la cash position mostra els diners i els actius líquids disponibles en un moment concret. Aplicat a una cartera personal, permet calcular quants capitals segueixen realment disponibles després de reservar el fons d'emergència, els pagaments propers i altres necessitats.

L' available cash són els diners utilitzables després de considerar els teus compromisos i reflecteix millor la liquidity de la cartera.

Per què confonem acció amb progrés

Imagina que mantens un fons diversificat i un 15 % en cash position. Després de llegir diverses notícies sobre una nova tendència, vens part del fons per entrar-hi. El teu objectiu i el teu horitzó temporal no han canviat: has actuat perquè romandre a l'expectativa et resultava incòmode.

La diferència es pot veure així:

• Sembla progrés: comprar perquè una notícia és recent.És progrés: comprovar si aquesta informació canvia la tesi.
• Sembla progrés: vendre per sentir que recuperes el control.És progrés: mantenir la position si continua encaixant amb el pla.
• Sembla progrés: moure el cash cap a l'actiu de moda.És progrés: conservar la cash position quan no existeix una oportunitat clara.

L'activitat també genera comissions, impostos i errors. Abans d'actuar, pregunta't què ha canviat. Els biaixos que influeixen en les decisions financeres poden empènyer a ignorar la informació que contradiu la primera impressió.

La diferència entre esperar i quedar-se paralitzat

Bitcoin ha pujat un 25 % en dues setmanes i diverses persones del teu entorn ja hi han entrat. Decides esperar perquè no entens el moviment ni sabries quan vendre. Aquesta pausa té una raó concreta.

La situació és diferent si mantens des de fa mesos un actiu que ha perdut un 60 %, evites revisar què ha passat i no saps què hauria de passar per vendre'l. Encara que en tots dos casos no actuïs, només el primer respon a una cash position conscient.

Esperar amb criteri

Suposa que ja tens 15.000 € en un fons indexat amb una exposició important a empreses tecnològiques. Després d'una forta pujada de Nvidia, penses invertir-hi 2.000 € més, però prefereixes esperar als seus propers resultats perquè no vols augmentar encara més el pes del mateix sector.

També pots mantenir aquesta cash position perquè d'aquí a quatre mesos necessitaràs 3.000 € per canviar de cotxe o pagar un impost. Aquest cash no està realment disponible per assumir riscos, encara que aparegui al teu compte.

En tots dos casos, la liquidity té una funció i una condició de revisió. Mantenir la cash position no significa esperar indefinidament.

No actuar per bloqueig

Imagina que vas comprar una criptomoneda perquè el seu equip prometia llançar una xarxa pròpia i atraure noves aplicacions. Mesos després, el desenvolupament s'ha aturat, diversos responsables han abandonat el projecte i el preu ha caigut un 70 %. Tot i així, no vens ni revises la informació perquè reconèixer la pèrdua et resulta incòmode.

En aquest cas, la inacció no és una position deliberada. Estàs posposant una decisió sense saber què hauria de passar per mantenir o tancar la inversió.

Una cash position conservada per por tampoc és racional si no saps què protegeix ni quan la utilitzaries.

Quan mantenir liquidesa pot tenir sentit

Mantenir una cash position pot ser raonable quan els diners ja tenen una funció propera. Per exemple, si d'aquí a sis mesos has de pagar l'entrada d'un habitatge, una reforma o una liquidació fiscal, invertir aquest capital podria obligar-te a vendre en un mal moment.

També pot tenir sentit si encara no has creat un fons d'emergència fàcilment accessible, si els teus ingressos varien cada mes o si preveus una reducció temporal del teu cash flow. En aquests casos, el cash permet cobrir expenses sense recórrer a deute ni desmuntar inversions.

La liquidesa també ajuda quan la teva cartera ja concentra massa risc, la valoració d'un actiu no compensa la incertesa o prefereixes entrar gradualment. Reservar part del cash evita comprometre tot el capital d'un sol cop.

No existeix, però, una proporció universal. Una persona amb feina estable, pocs compromisos i un horitzó temporal de vint anys no necessita la mateixa cash position que un autònom amb ingressos irregulars i una despesa important propera. La quantitat adequada depèn de què ha de protegir aquesta cash position i de quan podria necessitar-se.

La liquidesa com a protecció enfront de decisions forçades

Imagina que tens 30.000 € invertits i només 300 € disponibles. El cotxe s'avaria i la reparació costa 2.000 €. Com que el mercat ha caigut un 12 %, no vols vendre, però tampoc pots esperar: necessites els diners aquesta setmana.

El problema no era necessàriament la cartera, sinó que la teva cash position no cobria un imprevist proper. En no haver reservat prou cash, una necessitat personal ha acabat decidint quan desfer la inversió.

Per evitar-ho, no n'hi ha prou amb mirar el cash balance dels teus accounts. Part d'aquest saldo pot estar compromesa per al lloguer, els impostos, els rebuts o altres expenses. La cash position real ha de reflectir el que queda després de considerar aquests pagaments i els propers moviments del cash flow.

Mantenir una mica de cash permet evitar vendre inversions en un moment desfavorable. Aquesta liquidity no garanteix que mai tinguis problemes, però sí que redueix el risc que una despesa inesperada t'obligui a actuar contra el teu pla. Per això, una cash position adequada també protegeix la teva capacitat d'elegir.

La liquidesa com a flexibilitat, no com a por

Suposa que tens 6.000 € per invertir, però no vols comprometre'ls tots el mateix dia. Pots dividir l'entrada en tres fases de 2.000 €. Si el preu canvia o apareix nova informació, conservaràs marge per revisar la decisió sense dependre d'una única compra.

Aquesta cash position també pot ajudar-te a cobrir una caiguda temporal d'ingressos, evitar finançar una despesa amb deute o esperar fins a entendre millor un producte complex. Els actius líquids —liquid assets— conserven opcions, encara que no tots ofereixen la mateixa estabilitat ni disponibilitat.

Tanmateix, mantenir el cash no elimina el risc. Els diners poden perdre poder adquisitiu, potser mai apareix una entrada millor i l'espera pot prolongar-se indefinidament.

Una cash position útil respon a una necessitat concreta. Si conserves tot el cash perquè qualsevol oscil·lació t'espanta, la decisió pot reflectir por i no flexibilitat. La clau està a saber quines opcions vols preservar i durant quant de temps.

El cost ocult de tenir massa liquidesa

Imagina que reserves 20.000 € per a la jubilació i els mantens durant vuit anys en un compte sense remuneració perquè esperes una gran caiguda. Has evitat veure pèrdues temporals, però la teva cash position també ha tingut un cost:

• El primer és la inflació: aquesta redueix el poder adquisitiu dels diners, per la qual cosa el mateix cash permet comprar menys amb el pas del temps.
• El segon és el cost d'oportunitat, ja que aquest capital no ha participat en la rendibilitat potencial d'altres actius.
• El tercer és la postergació. Esperar el moment perfecte pot convertir-se en una excusa permanent, encara que el teu horitzó temporal, el teu cash flow i la teva tolerància al risc permetin invertir gradualment.

Aquest efecte es coneix com a cash drag: una cash position excessiva pot frenar la rendibilitat de la cartera. Això no significa que tot el cash s'hagi d'invertir. L' strategy consisteix a conservar la liquidity que compleix una funció i revisar la resta.

Una cash position equilibrada protegeix necessitats reals sense mantenir indefinidament un cash que no té objectiu.

Com encaixa la liquidesa dins d'una cartera

No existeix un percentatge adequat per a tothom. Imagina aquests tres casos:

Per entendre la teva pròpia position, també resulta útil separar els diners segons la seva funció:

No sumis tot el saldo dels teus accounts com si estigués disponible per invertir. És possible que part del cash no estigui realment disponible, i alguns liquid assets poden variar de preu abans de vendre's. La quantitat adequada depèn dels teus terminis, ingressos, obligacions i capacitat per suportar caigudes.

Per què no fer res pot ser correcte durant una caiguda

Imagina que la teva cartera cau un 20 % en poques setmanes. Apareixen tres impulsos: vendre per aturar la pèrdua, comprar-ne més immediatament per «aprofitar el descompte» o canviar tota la cartera perquè el pla sembla haver deixat de funcionar.

Abans d'actuar, revisa:

• La tesi: ha canviat el motiu pel qual vas comprar o només ha baixat el preu?
• El termini: necessitaràs aquests diners en els propers mesos?
• El pes: l'actiu segueix ocupant una proporció raonable?
• La liquidesa: la teva cash position cobreix els compromisos propers?
• El pla inicial: havies contemplat una caiguda similar en definir la position?

Si la tesi es manté, el pes segueix sent assumible i no necessites utilitzar aquest cash, conservar la cartera pot ser una decisió conscient. No fer res no significa negar la caiguda ni assumir que el mercat es recuperarà. Significa que el preu no ha aportat raons suficients per modificar el pla i que la teva cash position segueix complint la seva funció.

Per què no fer res pot ser correcte durant una pujada

Suposa que un token ha pujat un 60 % en tres setmanes i apareix a les xarxes socials. Conserves part del capital en cash, però no entens el projecte ni saps què hauria de passar per tancar la inversió.

Comprar només per deixar de sentir que et quedes fora converteix una incomoditat en una decisió financera. Mantenir la cash position permet reconèixer que no totes les oportunitats encaixen amb el teu horitzó temporal o tolerància al risc.

La rentabilitat que d'altres mostren tampoc és necessàriament accessible per a tu. Potser hi van entrar abans, van acceptar més risc o només ensenyen els seus encerts. La CNMV explica que determinats missatges digitals poden reforçar l'efecte ramat en les decisions d'inversió, és a dir, la tendència a imitar els altres.

Encara que l'actiu segueixi pujant, conservar el cash i la cash position pot protegir un procés que entens millor.

Liquidesa, cripto i mercats que es mouen ràpid

En cripto, la pressió per actuar pot ser major perquè el mercat funciona les 24 hores, les narratives canvien en pocs dies i les notificacions converteixen cada pujada o caiguda en una crida urgent a comprar o vendre.

Imagina que distribueixes tota la teva cash position entre tres tokens després d'una pujada ràpida. Quan el mercat cau, ja no conserves prou cash per pagar comissions, reduir l'exposició de forma gradual o cobrir una necessitat personal sense vendre en pèrdues.

A més, no tota la liquidesa ofereix les mateixes garanties. Els diners dipositats en un compte bancari, el saldo d'un exchange i una stablecoin presenten riscos diferents. Un exchange pot limitar les retirades; una stablecoin pot perdre la seva vinculació; i un token amb poc volum pot resultar difícil de vendre.

La CNMV defineix el risc de no poder vendre al preu esperat com la possible penalització o fins i tot la impossibilitat de recuperar el capital amb rapidesa quan falta mercat.

Per això, mantenir part de la cash position fora d'actius volàtils pot aportar liquidity real. El saldo visible no sempre equival al cash que podràs utilitzar quan el necessitis.

Quan la liquidesa deixa de ser estratègia

Imagina que, després d'una caiguda forta, vas deixar el 70 % de la cartera en cash. Han passat tres anys i segueixes dient que entraràs quan aparegui «una oportunitat clara», però no saps quin preu, valoració o canvi del mercat consideraries suficient.

Mentrestant, descartes cada inversió per un motiu diferent: una sembla cara, una altra massa volàtil i una altra arriba després d'una pujada. Revises la cartera amb freqüència, encara que sempre ajornes la decisió fins al mes següent.

En aquest punt, la cash position ja no respon a una despesa prevista, una entrada gradual ni un límit de risc. S'ha convertit en una manera d'evitar la possibilitat de perdre.

El senyal més clar és que no pots explicar quina funció compleix el diners ni què hauria de canviar per utilitzar-los. Una position dissenyada dins del pla té criteris de revisió. Una cash position mantinguda indefinidament per por només protegeix de la incomoditat de decidir.

Com pensar abans de moure la cartera

Suposa que reps una bonificació de 4.000 € i, en veure que diversos índexs estan pujant, penses invertir-la aquell mateix dia. Abans de fer-ho, revises els teus propers pagaments i descobreixes que d'aquí a dos mesos hauràs d'abonar 1.200 € d'impostos i 700 € de l'assegurança del cotxe.

Després observes el teu cash flow: aquest mes han entrat més diners, però els teus ingressos habituals no han canviat. També comproves que el 65 % de la teva cartera ja està exposat a renda variable, per la qual cosa invertir tota la bonificació augmentaria un risc que ja és elevat.

Finalment, et preguntes d'on neix la urgència. Si procedeix únicament de veure com altres actius estan pujant, esperar uns dies pot evitar una decisió impulsiva.

Revisar conjuntament els teus accounts, els compromisos propers i l'objectiu de la cartera ofereix una imatge més fidel de la cash position. No necessites trobar la resposta perfecta, sinó distingir una necessitat real del soroll del mercat.

Conclusió: no fer res també pot ser una decisió

Una cartera ben plantejada no exigeix moviment constant. Mantenir cash, esperar o conservar una cash position pot evitar vendes forçades, permetre entrades graduals i reduir decisions nascudes de l'ansietat.

Però la inacció només aporta valor quan respon a un motiu concret. La liquidesa necessita una funció, un horitzó temporal i unes condicions clares per revisar la decisió.

No fer res no significa ignorar el que passa. Pot significar que, després d'analitzar la informació i comprovar que res essencial ha canviat, la millor decisió segueix sent mantenir la position i respectar el pla.

Avís legal: El contingut d'aquest article s'ofereix únicament amb finalitats educatius i informatius i no ha d'interpretar-se com a assessorament financer ni d'inversió. La interacció amb la tecnologia blockchain, els criptoactius i les aplicacions Web3 comporta riscos, inclòs el possible risc de pèrdua de fons. Venga recomana als lectors realitzar una recerca exhaustiva i comprendre aquests riscos abans d'interactuar amb criptoactius o tecnologies blockchain. Per a més informació, consulti els nostres Termes de servei.